anta Magdalena de Polpís és un poble d’uns nou-cents veïns situat a la vora de la carretera de València a Barcelona, al Baix Maestrat, que allà pels anys vint quan la gent no emigrava tant n’arribà a tindre mil cinc-cents. Per aquells anys era eminentment agrícola i les seues terres de secà, per la qual cosa es pot qualificar de pobre, doncs encara que la seua gent era molt treballadora passava suors per poder subsistir. La seua producció consistia –després que la fil·loxera acabés amb totes les vinyes a finals del segle XIX– en oliveres, garrofers i molt pocs ametllers. Els més rics, anomenats llauradors, posseïen els trossos més plans i propers al poble on sembraven blat i ordi, cosa amb la qual es distingien dels bracers que el poc que tenien era lluny del poble. Encara així, els llauradors també tenien els seus problemes per a poder pagar la contribució.No podem passar per alt, segons conten els nostres avantpassats, les penalitats de tota classe que hagué de patir la immensa majoria del poble per poder malviure fins ben entrat el segle XX. Els homes se n’havien d’anar a córrer la sega a peu per eixes terres d’Aragó i Castella, treballant de sol a sol per poder dur a casa uns pocs duros que la majoria de vegades ja devien a la tenda. Mentrestant, els seus fills només podien anar a l’escola els dies que plovia, doncs la resta havien d’anar al camp o amb les seues mares per les muntanyes a per un feix de palmes, arribant a casa extenuats de set i fam. Quan els germans Calduch muntaren una fàbrica de crin vegetal pogueren col·locar-se unes quantes dones, i encara que guanyaven poc ja no era anar al camp o per les muntanyes, encara que no totes tingueren eixa sort.
Al poble hi havia una fàbrica d’alcohol i anisats des de les darreries del passat segle, que donava treball a uns quants homes durant una bona temporada després de la verema, i encara que el jornal tampoc era molt elevat eren objecte d’enveja per part de la resta de treballadors. D’aquesta fàbrica, propietat del tio Agustí de Marco, es conta una anècdota molt original: un any en què l’amo tingué ocasió de burlar la vigilància dels carabiners preparà uns bidons plens d’alcohol, els carregà en unes carretes i, per tal de dur-los sigil·losament a l’estació –on tenia preparat un vagó– féu pregonar un ban a l’alguacil que donava avís de la presència d’un llop pel camí de l’estació, i d’aquesta manera que ningú isquera de casa pel perill que suposava. Per aquells anys, açò era tot el que hi havia d’indústria, si així pot anomenar-se. També hi havia una altra activitat a què es dedicaven uns quants homes, i que consistia a anar a la muntanya a segar palma i dur-la damunt l’esquena a un distància d’entre dos i vuit quilòmetres, doncs no tots tenien la sort de poder comprar-se un ruc per a dur-la. I d’aquesta manera anava malvivint-se.
Els més decidits a fugir del poble per totes les privacions que suposava se n’anaren a Barcelona i la seua comarca on, encara que els explotaven i els feien treballar de sol a sol, guanyaven suficient per menjar i enviar una part a casa per mantenir els seus. Els més atrevits arribaren fins i tot al migdia francés, on encara es guanyava més. D’aquesta manera anaren desapareixent a poc a poc les privacions que el poble havia hagut de sofrir durant el primer quart del segle XX. Però per altra banda els més apocats seguien al poble sota el mantell del caciquisme que els explotava sense compassió, com havia fet sempre. Havien d’estar sotmesos al cacic en tot, i en particular quan hi havia eleccions per tal de votar al candidat que ell volia. Aquells pobres homes, que anaven encorbats a l’edat de cinquanta anys de tant de treballar, s’havien de reunir el dia de les eleccions en determinades bodegues, on els donaven pa blanc que portaven de Benicarló, abadejo i vi a manta. Els pobres homes acabaven borratxos en la seua majoria després de menjar i beure en excés, doncs sabien que al dia següent potser ni tindrien aigua suficient per a beure segons a quina partida havien d’anar a treballar. Per Nadal solien tornar al poble a passar l’hivern tots els que treballaven com a temporers per Barcelona i comarca. Com portaven quatre duros, que la gent que vivia al poble no tenia, els gaudien al café i bars de la localitat, i açò causava indignació als cacics perquè ja no podien comptar amb ells per manipular les eleccions.
Quan els obrers isqueren de la seua letàrgia ja havia desaparegut la cooperativa que un dia tingueren la bona ocurrència de muntar, i on es venia tota classe de gèneres. A la vegada era café i taverna; tot a un preu més reduït que a la resta de llocs, i marxava vent en popa, fins i tot arribaren a comprar un forn. Tots els anys, per la festa del Primer de Maig, els socis es feien unes paelles d’arròs prenent café i unes copes, tot a càrrec de la cooperativa. Els socis passaven un dia estupend, feien ball amb guitarres i castanyoles i deien versos i lloances. Una d’aquestes lloances, dita pel tio Canterer, feia així: “Jo tinc els morros molt grossos, Calores ja no els té tant, i ahí està Ximo de Simeon que li tiren més d’un pam.”. Però a aquesta cooperativa, que s’anomenava “Flor del dia” i que era l’orgull dels seus analfabets socis, no li faltaren uns espavilats que de la nit al dia la feren desaparèixer. Oficialment mai es conegueren els culpables, però sonaren molt els noms de Coixet del Saboner, Milio el Roig i Rafelet. Posteriorment, quan va vindre la república, els tres es definirien d’extrema dreta. L’arrel del problema podem trobar-la en la incapacitat dels cacics per a dominar els treballadors durant l’existència d’aquesta cooperativa. El caciquisme no podia veure com a poc a poc el seu autoritarisme s’acabava a mesura que el proletariat s’independitzava. Abans de l’existència de la “Flor del dia”, quan hi havia eleccions els feien votar a qui volien, però mitjançant la cooperativa començaren a organitzar-se i a deixar de fer-los cas, doncs se sentien més lliures –o tal volta, un poc més lliures, perquè irònicament ara votaven al que més diners els donava. Potser els cacics pensaren que la millor manera d’evitar que els treballadors s’organitzaren era fent desaparèixer la cooperativa, furtant-la. D’aquesta manera s’acabà la història de la “Flor del dia”.
El 13 de setembre de 1923 començà la dictadura de Primo de Rivera, a causa que el rei Alfons XIII no sabia quin camí prendre. Els seus governs no havien sigut capaços de solucionar els múltiples problemes socials que portaven els nous temps, a la qual cosa s’afegia la guerra d’Àfrica, que era un vertader desastre. Primo de Rivera acabà la guerra d’Àfrica i solucionà parcialment l’elevat atur amb un vast pla de carreteres i ponts per tot l’estat, del qual Santa Magdalena isqué molt beneficiada –només al seu terme es construïren quatre nous ponts. L’Estat espanyol pareixia transformat, i veia amb optimisme tots aquestos avanços. Però en la vessant política la dictadura fou un desastre: començaren les detencions de tots els anomenats sindicalistes, que per al seu major escarni eren conduïts de poble en poble per les principals carreteres de l’estat nugats darrere d’un carro. Alguns foren conduïts a l’illa de Bata, i a d’altres se’ls va aplicar la llei de fugues i acabaren sota el foc de les metralladores. Al poble s’organitzà el sometent sota el comandament del caciquisme, que sotmeté els més liberals sota la bota de la seua dictadura. Formaren un ajuntament compost de quatre titelles per manipular-los al seu desig, i d’aquesta forma el poble havia de passar per tot el que a la nova camarilla –composta pel cap del sometent, el comandant del post de la Guàrdia Civil i el capellà– li abellia. No hi havia una altra alternativa: quan aquesta camarilla considerava que algú s’extralimitava, el fuet de la Guàrdia Civil el redreçava. És el cas de la cremada de la muntanya del Marqués de Benicarló, on aquesta “cofraria” trià com a culpable el llavors sereno del poble, un tal Baptiste. Com aquest negava la seua autoria, la Guàrdia Civil darrere d’una pallissa li’n donava una altra, amb innombrables viatges a peu fins al jutjat de Sant Mateu fins al punt que de tant de sofriment que li feren patir el pobre home emmalaltí i morí. Anys després, un home anomenat tio Sarahuells confessà abans de morir l’autoria dels fets.
Els capellans foren responsables de molts dels mals comesos pels cacics, que s’alegraven de tindre al poble de genolls i famolenc. Pensaven que eixa era la forma de dominar-lo, però no tenien en compte que encara que ells –capellans i cacics– no volgueren, l’evolució del món no podia parar-se i, per haver-se fet tant d’odiar, el poble no els ho ha perdonat en cap de les ocasions en què ha tingut oportunitat. És lamentable dir-ho, però és així, i és que els de la trona se n’han aprofitat en totes les ocasions que els ha interessat per a fer-ne propaganda, i no diguem a partir de l’any 1931 quan s’instaurà la República. Però realment en Santa Magdalena s’han conegut casos de molt poca caritat, com el que s’exposa a continuació ocorregut al carrer de Santa Bàrbara (ens reservem el nom). En un espai de temps relativament curt una humil família tingué tres enterraments: el primer el pagaren de la forma que pogueren, però amb el segon no fou així per manca de recursos econòmics. Quan tingueren el tercer i donaren l’avís al capellà, l’ordre que els donà fou taxant: si no li pagaven l’enterrament anterior, no se celebraria aquest.
La dictadura de Primo de Rivera fou de mal en pitjor, la corrupció que havia creat el féu abandonar el poder per a, més tard, anar-se’n a morir misteriosament a un hotel de París. El rei substituí a Primo de Rivera pel també general de l’exèrcit Berenguer, que instaurà un règim menys estricte fins al punt que acabaren pe anomenar-lo “dictablanda”. Açò féu que els liberals aprofitaren per organitzar-se, doncs el rei anava perdent poder i a les Capitanies Generals regnava el malestar. D’aquesta manera s’arribà al manifest que els capitans Galán i Garcia Hernández llançaren des de la guarnició de Jaca, i que deia així: “Tot aquell que de paraula o fet s’opose a la República naixent serà afusellat sense formació de causa” (donat a Jaca a 12 de desembre de 1930 i signat per Fermin Galán). I es revoltaren, donant peu al primer brot de malestar que es donava a tot l’Estat. Però tal volta perquè alguns compromesos es feren enrere o perquè ells se n’avançaren massa, la revolta fracassà i foren jutjats de forma sumària per donar exemple i tractar de controlar el que s’esdevenia a escala nacional. En Galán se’n confessà l’únic responsable per a tractar així d’intentar salvar al seu company –que era casat– però ambdós foren afusellats un diumenge pel mati. I és que d’haver-se esperat al dia següent tal volta no ho hagueren fet, donades les circumstàncies. Però al rei no li serví de res aquest colp d’efecte, i no tingué més remei que convocar eleccions municipals per al mes d’abril. Els liberals començaren a organitzar-se de debò –els de dretes ja ho estaven– i començà la campanya electoral. Ambdues parts se n’anaren al Prat de Llobregat i comarca a demanar els vots dels molts emigrants obrers que hi havia treballant, i en la seua majoria respongueren: la nit de l’11 al 12 d’abril arribaren els votants “catalans” (com se’ls denominà) en el tren correu que arribava al poble a les 4 de la matinada. Com la majoria d’ells votaria a les esquerres començaren a donar voltes pel poble al crit de “Visca Masià! Mora Cambó! Fora el rector!”. Després de tants anys de silenci imposat per la dictadura el poble estava esglaiat de sentir tant d’enrenou i els conservadors, acostumats a imposar la seua llei, s’ofengueren molt de veure com “quatre pelacanyes” (com els anomenaven despectivament) feien tant de soroll. Però el dia 12 d’abril transcorregué prou tranquil mentre ambdós bàndols es reafirmaven en la seua victòria. Finalment es féu l’escrutini i guanyaren els liberals per tretze vots, i de la mateixa forma ocorregué a la resta de l’Estat. En veure que les eleccions li havien sigut adverses, en un gran gest de patriotisme el rei acatà el resultat de les urnes i se n‘anà pel port de Cartagena el dia 13 d’abril. El dia 14 d’abril es proclamava la segona República espanyola.
Al poble es formà democràticament el nou Ajuntament, encapçalat per Vicent Martorell i Sospedra, el Clavero. Però els de dretes (d’ara en avant “monàrquics”) de tants anys manant al poble havien pres el poder com una herència, i de la indignació passaren a la represàlia. Un dels cacics, José Enrique Pavia, acomiadà immediatament tots els treballadors de la seua pedrera que havien votat contra la monarquia o s’havien abstingut. Es dugueren un barber de Benicarló perquè els del poble s’havien abstingut per a no votar contra cap dels dos bàndols. Però quan aquest se n’assabentà del repertori –era amic d’un dels barbers del poble– se n’anà per a no tornar. Llavors agafaren a dos aprenents que a dures penes sabien agafar una navalla, i amb ells estigueren afaitant-se fins que el tio Bernardet –que també era un aprenent, però monàrquic– tornà del servei militar. Per a eixir-se’n amb la seua li feren muntar una barberia amb la qual s’anà posant al dia sobre la marxa. El més curiós era que els autors de tots aquestos desgavells continuaven anant a les barberies de sempre perquè els sabien servir millor, mentre que feien anar als seus lacais a les altres que havien imposat.
L’Ajuntament republicà cessà com a metge titular del poble a En Paco Población, l’ex-cap del sometent. Per a substituir-lo dugueren a En José Ferreres Roso, que era d’idees conservadores i més tard acabaria casant-se amb la filla de Pubill, polític conservador i cacic local. A pesar que resultà ser del seu bàndol, els monàrquics no volgueren supeditar-se al nou metge, i se’n dugueren a un altre anomenat En Daniel Ebri, que paradoxalment era d’idees republicanes. Aquest, a pesar d’estar al servei dels monàrquics no ocultava llurs idees polítiques i en una ocasió, a propòsit d’una discussió relacionada, la tia Centeta de Queremon li digué: “Mire, En Daniel, tenim una ànima i l’hem de salvar”, i ell li respongué d’aquesta manera: ”Mire, senyora Centeta, jo haig assistit en moltes ocasions a operacions i coses per l’estil, i d’ànima… no n’he vista cap”.
També foren substituïts ràpidament els empleats de l’Ajuntament per d’altres de més confiança, a excepció del secretari que era funcionari de l’Estat –encara que finalment aquest tampoc se’n va lliurar perquè era de les idees del Requeté. El què ocorregué és que es féu una demanda a la Diputació perquè concedís una ajuda econòmica a Josep Ramon Xeto Metildo, doncs la seua dona havia donat a llum una bessonada. Però l’ajuda li fou denegada recaient la culpa sobre el secretari, i una nit que hi havia sessió a l’Ajuntament acudiren uns quants homes que l’emprengueren a bofetades amb ell. Ell se n’escapa com pogué i no se’l tornà a veure mai més. S’anomenava Bordàs, i diuen els vells que encara corre.
També s’acomiada el mestre de música, el tio Rafelet, nomenant en lloc seu a Pep de Borriol. Però a la banda de música hi havia gent de les dues tendències, i tal i com ocorregué en el anteriors casos els monàrquics se’n segregaren i es quedaren amb Rafelet. Mentrestant els republicans formaren la banda municipal, es reorganitzaren amb nous educands i compraren nous instruments. Quan estigueren preparats formaren una orquestra que actuava a la sala de ball “El ball republicà”, que construí expressament el Pubill a un dels seus solars, on un grup de joves d’ambdós sexes es reunien i assajaven funcions de teatre. Al ball la gent solia divertir-se molt, sempre se subhastava un ram de flors anomenat “la toia” que costava més de 25 pessetes d’aquella època, i què la majoria de les vegades es quedava algun jove que pretenia a alguna xica. Per altra banda, els monàrquics –molt en la seua línia– també formaren la seua pròpia orquestra, fent ball al seu propi local amb els mateixos procediments. El poble es divertia amb tanta gresca i tothom s’arreglava i se n’anava al seu ball, però potser açò contribuí a que augmentara l’odi entre ambdues parts. Hi havia disgustos fins i tot entre les parelles de nuvis, doncs podia ser que els pares d’ambdós no foren correligionaris. Alguns, encara que pocs, anaven un diumenge a una sala i el següent a l’altra. El ball republicà solia tindre el dubtós “honor” de gaudir de la presència d’Arnau i Lluïset, què sempre duien una pistola al damunt de la qual presumien amb un mal contingut dissimul, fent que se’ls vera.
En referència a la banda de música monàrquica l’alcalde tingué molts disgustos, doncs sempre que els venia en gana eixien pel poble a tocar sense cap permís, i quan aquest eixia a fer-los parar l’enviaven “a llaurar”. Els monàrquics continuaven tan orgullosos com sempre, i es que mai han acatat el sufragi de les urnes, s’han cregut superiors a la resta de la gent i això ha dut conseqüències fatals per a tothom. Ells sempre han predicat amb l’ordre quan han tingut el poder, però s’han gastat milions en els seus terroristes a sou per a desprestigiar els seus enemics polítics.
Per altra banda vindrien els de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que encara que en reduït nombre a nivell local, també donaren prou feines. El Primer de Maig de 1932 entraren amb una escala a l’interior de l’església i li prengueren foc. Açò provocà aldarulls pels carrers per part del monàrquics, que s’envalentiren amb eixa excusa. Vingué el capità de la Guardia Civil de Vinaròs i en companyia de l’alcalde procedí a fer una inspecció de l’església per descobrir per on havien entrat els incendiaris. L’alcalde tractà de restar-li importància als fets per tal de defendre els possibles culpables, que només podien ocasionar-li disgustos, i per això el capità cridà: “¡Usted está del lado de los extremistas!”. Hi hagué detencions, entre elles la de Messeguer Climentó, què era un dels més implicats, i encara que els feren baixar a declarar a Vinaròs diverses vegades, finalment no passà res i el jutjat tancà el cas. Aquests elements de la CNT prenien la llibertat pel llibertinatge, i no se n’adonaven que mentre el govern de Madrid se les veia negres per consolidar una República que el capitalisme volia destruir com fora, ells i la seua ignorància ja predicaven amb el comunisme llibertari. Ni tenint-los a sou hagueren pogut afavorir més el feixisme nacional i internacional, i en darrera instància el capitalisme. De la mateixa forma ocorregué a la resta de l’Estat, on abans que el govern pogués posar remei a la misèria que regnava en moltes comarques espanyoles –amb la acèrrima oposició de les dretes com el cas de la reforma agrària – la CNT es valia de la ignorància i misèria de la gent per a proclamar que havia arribat l’hora de la revolució. Després vingueren les conseqüències amb els fets de Castilblanco i Casas Viejas, on el bracer de malnom “Seisdedos” imbuït en idees plenes de fantasia atacà amb altres la caserna de la Guardia Civil amb escopetes. Quan aquestos els feren diverses baixes i aconseguiren repel·lir l’agressió es refugià a la seua barraca amb la resta de la família, i esdevingué la desgràcia. La Guàrdia Civil demanà ajuda a les forces d’assalt, que actuaren sota el comandament del capità Rojas i prengueren foc a la barraca llançant trossos de cotó banyats amb gasolina. Morí tota la família carbonitzada. A Seisdedos li havien fet creure que era l’hora de la prosperitat, de proclamar el comunisme llibertari, però ell no sabia llegir ni escriure. Hi hagué una gran commoció per aquesta brutal repressió i al parlament espanyol se li féu una interpel·lació al Ministre de Governació, en la qual aquest culpà el capità Rojas. En canvi Rojas deia que havia rebut ordres de no fer cap ferit ni presoner, i que Azaña ordenà que es dirigiren els trets a l’estómac. Aquest fets recolzaren alhora la postura de la CNT, que a les eleccions a Corts de l’any 1933 féu campanya a favor de l’abstenció. Deien que els era igual que els pegaren amb la mà esquerra que amb la dreta, i un dels lemes deia així: “Obrer no votes, recorda-te’n de Casa Viejas!”. Quan la dreta guanyà les eleccions se n’adonaren de l’errada que havien comès amb l’abstenció. La CNT era llavors un del sindicats més majoritaris de l’Estat espanyol i amb una gran capacitat de mobilització.
El govern de la República féu la reforma agrària, amb la qual es pretenia repartir la terra que els latifundistes no explotaven entre els més necessitats, féu la reforma militar, separà l’església de l’estat i donà llibertat de religió. Açò era molt normal en les democràcies europees, però a l’Estat espanyol els capitalistes consideraven totes aquestes reformes un sacrilegi, i és que sempre han pretès que la classe obrera estigués famolenca i necessitada per poder manipular-la al seu desig. Però encara no s’havien fet totes aquestes reformes quan el General Sanjurjo es revoltà a Sevilla el 10 d’agost de 1932 contra la República. La revolta no prosperà i aquest fou detingut i empresonat al penal del Duero (Cadis).
En novembre de l’any 1933 es feren les eleccions generals, en què, com ja hem comentat, la CNT s’abstingué. Però les Corts ja havien aprovat el sufragi universal, i totes les monges, i les que no eren monges –doncs els capellans feien campanya al seu favor en tots els sermons– votaren el capital. Aquestes són paraules pronunciades pel rector durant un sermó: “Eso de la república es como un nubarrón que sale allá en el horizonte, cargado de pedrisco que todo lo arrasa y echa a perder. Pero luego sale el sol, que es la monarquía, que todo lo florece y embellece”. Als religiosos catòlics no els hagueren fet mai cap mal si s’hagueren limitat a predicar la seua religió, que a més els diu que la seua missió és estar al costat del necessitat, i no del capital. Perquè… com s’entén que en totes les revoltes de classe el poble haja anat contra l’església? Un altre dels traïdors que tingué la República fou el radical Alejandro Lerroux, que d’exhortar a les masses al Paral·lel barcelonès se’n passà a les dretes.
Mentrestant a Santa Magdalena se n’anava En Daniel, el metge dels monàrquics, doncs tenia majors aspiracions professionals. Per a substituir-lo dugueren a En Luis Saiz Blanco, què era casat però enviudà al poc temps i es casà amb Inés la de Marcó. Aquest personatge fou un altre traïdor al poble. Abans de la guerra de Franco era afiliat al “Partido Socialista Obrero Español”, i així es guanyà la confiança del Comité (del que més endavant en parlarem). Però una vegada finalitzada la guerra fou un gran franquista que dugué pel carrer de l’amargura al metge dels republicans, José Ferreres Roso –paradoxalment, conservador– què no havia comès cap altre delicte que casar-se amb la filla de Pubill.
Els monàrquics continuaven fent de les seues i utilitzant tot tipus d’estratagemes per no donar-se per vençuts i crear malestar al poble. Un any estava de Governador un amic personal del cacic José Enrique Pavia, anomenat Onofre i fill d’Ulldecona, aprofitant la seua amistat el cacic local li demanà que no donara permís a l’Ajuntament per a celebrar els bous al carrer, i així ho feu. Estava el poble ja en festa major i encara no hi arribava el permís, i com s’intuïa el motiu es produïren alguns aldarulls. Finalment un grup de joves, amics de l’alcalde però per iniciativa pròpia, se n’anaren a parlar amb el culpable i d’allí al Governador, i aconseguiren el permís. Després d’aquestos fets els monàrquics quedaren satisfets i orgullosos d’enterbolir les festes patronals, però sense tindre en compte que l’ambient del poble anava enverinant-se. Per contra l’Ajuntament republicà prohibí celebrar processons, així com que el capellà vestís els seus ornaments durant els enterraments pels carrers del poble –el que l’obligà a fer-ho només fora, en el trajecte que quedava fins al cementiri. En eixa època els republicans feien els enterraments de forma civil, on assistia de bades la banda de música. De la mateixa manera també hi havia casaments civils. Quan hi havia un enterrament civil els monàrquics, fent gala de la seua compassió, deien “hoy tenemos carne mortina”.
José María Gil Robles guanya les eleccions de novembre de 1933, ocupant el càrrec de Presidència de Ministres i Ministre de la Guerra. Hi hagué canvi de governador, que destituí l’ajuntament republicà i imposà una gestora presidida per Pepet el Ros (pare del que més avant fou carter). A Madrid els grans terratinents i alguns militars d’alta graduació li exigiren a Gil Robles que donara un colp d’estat contra la República, la democràcia i la constitució, però ell es negà rotundament. Aquest fet no li’l perdonaren mai. Quan es produí el colp d’estat del 18 de juliol de 1936 s’hagué d’exiliar a Portugal, d’on no tornà fins molts anys més tard sota l’amenaça de fer-li el mateix que al seu lloctinent Luis Lucia Lucia, assassinat sota el foc dels fusells. Fou l’any 1934, després de la negativa de Gil Robles, quan aquest sector començà a pactar amb l’Alemanya nacionalsocialista i l’Itàlia feixista l’ajuda militar necessària per a derrocar la democràcia i la República. Podrien haver-se donat aquests pactes si la CNT no hagués demanat l’abstenció? Doncs potser no, perquè la dreta no hagués guanyat les eleccions i els que organitzaren eixos pactes no hagueren ocupat els alts càrrecs que Gil Robles els va donar. I d’aquesta forma els “patriotes” espanyols aprofitaren el bienni negre 1934-1936 per arrasar amb tot el que pogueren i sepultar sota els seus enderrocs més d’un milió de morts. Trist balanç.
El 6 d’octubre ocorregueren les revoltes anarcosindicalistes de Barcelona i Astúries en protesta per la política de Gil Robles. La de Barcelona fou senzilla d’apaivagar, però amb la d’Astúries no els resultà tan fàcil i hagueren de recórrer a l’aviació i les forces de la Legió del Marroc. L’esquerra revolucionaria s’havia cansat molt prompte de la República perquè es féu moltes il·lusions que a la pràctica no pogueren realitzar-se. La consideraven un règim de burgesos i pregonaven contra aquesta el comunisme llibertari. Volgueren córrer massa i l’abandonaren, fins que caigué en mans de la reacció amb fatals conseqüències per a tothom.
Però al cap i a la fi la classe treballadora deu el progrés i les millores socials a aquesta classe d’homes, què des del passat segle han lluitat per aconseguir una societat més justa i més humana sofrint tota classe de tortures. Arreu del món han demostrat sempre que no els importava patir el presidi, i fins i tot donar la vida per aconseguir unes millores de les quals tots i totes ens n’aprofitem. Molts obrers encara tingueren –i tenen– el valor de recolzar el capital amb els seus vots, obrers que varen sobreviure de miracle a una infància tan miserable com aquella, on totes les setmanes morien infants per manca d’aliments i medicines i on prendre’s un got de llet precisava de prescripció facultativa (encara que la majoria de vegades ja era massa tard per fer-hi res). Què ha fet eixa massa amorfa d’obrers per llaurar-se una societat millor? Rés! Si tots els treballadors del món hagueren adoptat una actitud tan còmoda encara estaríem morint d’inanició com els nostres avantpassats. Eixos obrers recolzaren i recolzen el capital mentre gaudeixen de les millores aconseguides per l’esquerra revolucionaria amb tant de patiment.
Una de les coses més immediates que féu la República a través del Ministeri d’Instrucció Pública fou un vast pla d’escoles del qual se’n beneficià el nostre poble, i que era molt necessari. Ací l’escola es construí a la punta del carrer Sant Bernat –encara que finalitzada la guerra fou destruïda com a primera mesura pels “patriotes” espanyols, demostrant així el respecte que els mereixia la cultura del poble, venent la fusta i la pedra que pogueren.
El bienni negre féu que les esquerres s’uniren i formaren l’anomenat Front Popular, que es presentà a les eleccions generals del 16 de febrer de 1936 i obtingué una gran victòria. La CNT havia après la lliçó i en aquesta ocasió els obrers votaren en massa contra el capital. Però aquest activà la reacció –com sempre fa quan se sent amenaçat– fent que els seus mercenaris causaren el terror per tot arreu. El 10 de juny queia assassinat el tinent Castillo del Cos d’Assalt, republicà. La nit del 12 al 13 de juny uns guàrdies d’assalt es presentaren a casa de Calvo Sotelo –paladí de les dretes al Congrés que no respectava el resultat de les urnes– i se l’endugueren detingut en un cotxe per pegar-li dos trets al clatell poc més tard camí del cementiri. Fou aquesta la revenja per la mort del tinent Castillo? Quan Franco i els seus sequaços donaren el colp d’estat volgueren fer-nos creure que era per la mort de Calvo Sotelo, però més tard ens assabentaríem que el duien preparant des de l’any 1934 amb les potencies de l’eix reaccionari.
Aquell capvespre del dissabte 18 de juliol de 1936 es notà com la gent començava a xiuxiuejar, posant cara d’esglai. A mesura que passaven les hores els comentaris creixien i s’escampava la noticia: els militars s’havien revoltat contra la República. En aquells temps potser només hi havien dos aparells de ràdio al poble, i la gent tan sols podia informar-se a base de rumors i comentaris sense cap concreció. Llavors al dia següent, el diumenge, posaren un d’aquestos aparells a la balconada de l’Ajuntament i tothom se n’assabentà del que estava ocorrent. En un començament la gent no s’ho prengué massa seriosament i l’opinió general era que duraria ben poc. Però no fou així. Comencen a arribar notícies que els feixistes fan estralls als pobles que dominen. L’assumpte pren un caire més seriós i les festes, que començaven el dia 22, no se celebren. Arriba el tio Bonet, sobrestant de Renfe i home de dretes, de Casetas amb la seua família i confirma els mals auguris: per Saragossa els feixistes estan matant els republicans per les cunetes de la carretera. Admiració, nerviosisme, por… Per Radio Sevilla parla el General Queipo del Llano burlant-se del govern de la República, afirmant que ho tenien tot al seu poder i que havia començat la neteja. Seria veritat? Sí, el genocidi havia començat i la barbàrie continuaria fins el final.
A Santa Magdalena mitja dotzena d’homes, més decidits i valents que l’Ajuntament per afrontar una situació així, començaren a prendre urgentment les primeres mesures i formaren el Comité. En primer lloc intervingueren totes les armes, llargues i curtes, i posaren barricades amb bales de palla a les dues entrades del poble (des de la carretera general) on demanaven la documentació a tot cotxe o camió que passara. Els membres del Comité feien la vida a l’Ajuntament, i es rellevaven per anar a dormir a llurs cases. I prompte començaren els conflictes. Als elements més destacats de la dreta els feren lliurar certa quantitat de diners. Dies després, al capvespre, fan acudir a Eliseu Bou a l’Ajuntament però una vegada allí li diuen que se’n vaja, i el maten al mig del carrer. Al cap d’uns dies detenen al rector i el tanquen un parell de dies, per a després endur-se’l i matar-lo a la platja, a mig camí entre Peníscola i Benicarló. La barbàrie estava arribant al poble, on cada vegada hi havia més por i en particular la gent de dretes.
El Comité del poble s’entrevistava a sovint amb el de Benicarló. En una d’aquestes reunions el President d’aquells, anomenat Mario, els proposà que instauraren el comunisme llibertari al poble ja que era menut i fàcil de dominar. I així feren. Per poder dur-ho a terme amb la mínima oposició possible començaren per mantindre els seus plans en secret i fer uns càlculs previs. En primer lloc es posen en contacte amb els barbers i els suggereixen que es col·lectivitzen, que es posen un horari de treball per així ser més lliures, que el Comité cediria una planta baixa de l’Ajuntament per instal·lar-hi la barberia. Aquells accepten, arreglen el saló i fixen els preus. I quan estava tot enllestit i no podia tornar-se enrere implanten la col·lectivització per a tothom. Declaren el comunisme llibertari i aboleixen els diners. Li ho exigiren al ferrer –que accedí per por, doncs era de dretes– i de la mateixa forma ocorregué amb els comerços –per als quals habilitaren la capella vella de l’església com a únic local– i amb els metges. Una vegada els serveis bàsics estaven “controlats” (com deien ells) la resta vingué rodat. Els de dretes, amb tota la por que duien al damunt, feien cua per a col·lectivitzar-se. Els d’esquerres ho tenien clar: si no es col·lectivitzaven no podien acudir a cap dels serveis bàsics abans esmentats, així que tard o d’hora tots acabaren cedint. Només hi hagué dues excepcions: els ferroviaris i els mestres d’escola, que com eren forasters els deixaren lliures. I a tot aquest rebombori col·laborà el secretari de l’Ajuntament –que era de Càlig– que no se sap si per ideals o per interès ajudà al Comité amb una gran disposició. També fou clau l’absència de guàrdies civils al poble per la seua marxa cap al front de Terol. Als pocs dies de la revolta feixista, Casas Salas, advocat català i diputat del Front Popular per Castelló, organitzà una columna de guàrdies civils del Baix Maestrat a la qual s’inclogué els de Santa Magdalena. Però en arribar a la Puebla de Valverde l’assassinaren i se’n passaren a les línies feixistes. Per eixe motiu la caserna del poble quedà deserta.
I així començà el comunisme llibertari –o alguna cosa pareguda– a Santa Magdalena, on ningú no tenia res i tot era de tots. Per anar a comprar (es deia a subministrar) confeccionaren unes llibretes on quedava estipulat el que li corresponia mensualment a cada família, d’acord amb el nombre de membres que la formaven. Per exemple: al marit li corresponia un sou equivalent a 1’10 diàries, a la dona 0’90 diàries, i a cadascun dels fills 0’80. Quan anaves a la tenda et donaven el que volies i t’apuntaven l’import a la llibreta, on a finals de mes et feien la suma i si te’n passaves t’escrivien els números amb tinta roja perquè te n’adonares. Aquest era el senyal d’alarma que t’indicava que al mes següent havies d’estalviar per a recuperar el que devies. Als pocs dies posaren en marxa totes les col·lectivitzacions i el Comité féu que tots els veïns li lliuraren els diners que tenien, encara que en funció de la por els ho duien tot o en feien un simulacre. Amb les escriptures de propietat de les finques ocorregué el mateix –encara que la gran majoria sí que les lliuraren– i foren cremades junt a les estampes religioses al mig de la plaça. Aquestos homes tenien un fanatisme tan gran pel seu nou règim que pareixien ignorar que hi havia un front de batalla per defendre. Per les nits es podia anar a prendre cafè o té de bades a algun dels dos cafès del poble, el de dretes o el d’esquerres. Però poc temps després, aquest darrer tancà perquè l’amo no estava d’acord amb la manera de procedir del Comité i intuïa que allò acabaria fracassant. Llavors posaren una espècie de taverna a una casa particular, on tot aquell que vulgues podia anar per les nits a fer un glop.
Però no tot resultà tan ideal com en la teoria. L’església la desmantellaren i tiraren els Sants al riu. Dels altars feren magatzems per a la collita. Amb un carro i les seues cavalleries anaren per tot el poble requisant les collites particulars, que en el fons els eren lliurades a contracor. Hi havia u d’ells molt graciós que en veu baixa deia: “Anem a furtar”. Quan arribà la verema es feren servir les almàsseres particulars, i tot el vi fou emmagatzemat a l’església en tonells que havien sigut requisats. Anaren a la torre del mas del Marqués de Benicarló, que estava molt ben moblada, i s’endugueren uns sofàs per a la barberia i un llit individual per cadascun dels membres del Comité, que foren col·locats a la Sala de Sessions de l’Ajuntament, on aquestos feien la vida. També s’endugueren molts jocs de tovalloles i d’altres robes, i cada dia anaven unes dones a fer-los el llit i arreglar-los l’estança. Vivien a cor que vols, sense usar la llibreta de racionament, amb el seu aparell de ràdio –que un d’ells escoltava contínuament per estar al corrent de les notícies–, manejant els diners de tot el poble, visitant cases de mala nota quan els abellia, fumant del millor tabac… S’embrutiren en tots els aspectes i fins i tot no volgueren fer-se càrrec de pagar les lletres ni la contribució. Hi havia una persona encarregada de lliurar-los els diners que barberia, tenda i carnisseria recollien, doncs ni els ferroviaris ni el mestre d’escola formaven part de la col·lectivitat (no estaven “controlats”, com ells en deien) i sempre venia algun que altre foraster. En aquella època es criaven bastants porcs al poble. El Comité condicionà una porquera de gran mesura per a guardar-los tots allí, nomenant a una persona encarregada de tindre’n cura. Cada setmana sacrificaven un porc i als anteriors amos els oferien un quilo de carn com a regal.
Per a organitzar el treball de la terra el Comité nomenà lloctinents de llur confiança, que s’encarregaren de formar els grups de treball i enviar-los on creien convenient. La gent més jove anava a les partides més llunyanes, mentre que la gent major es quedava a prop del poble. Però aquest sistema no funcionà perquè es treballava sense cap moral, i si aquesta situació s’hagués allargat massa els trossos s’hagueren tornat erms. Amb aquest panorama hi havia molts homes que els diumenges visitaven d’amagat les seues finques i les treballaven. Però el Comité no ho volia permetre i ordenà als seus lloctinents que s’assabentaren de qui ho feia. De la mateixa forma els ordenaren que els contaren tot el que el poble murmurava sobre ells. De la nit al dia volien que eixos homes, alguns dels quals només havia aconseguit comprar algun tros després de molts sacrificis, s’oblidaren de les terres on s’havien deixat la salut. Llevar-los aquest estímul fou una tremenda equivocació. Com tot açò ocorregué al començament de la guerra, mentre als altres llocs no patien fam a Santa Magdalena ja hi havia privacions. Érem la rialla de tota la comarca per culpa d’una gent que volgué implantar el comunisme llibertari sense saber què es feia. Els membres del Comité es creien els amos del poble, venien les collites quan volien i es permetien tots ell capritxos. Quan se n’anaven fora del poble, cosa que feien a sovint, no es privaven de rés. Els diumenges li portaven un corderet a l’hostalera perquè els preparara el berenar, i mentrestant el poble passava fam. Hi hagué molts joves que se n’anaren voluntaris al front per fugir d’aquesta misèria. Quan algun d’ells tornava de permís convidava els amics o familiars a una paella o un berenar en alguna pensió d’Alcalà o Benicarló. Quan el Govern cridà a files a les primeres quintes el Comité es negà que s’incorporaren a l’exèrcit, només volien que anaren a batallons voluntaris de la CNT. Després de tot açò i quan ja s’havien comès diversos actes delictius Silvestre, el més intel·ligent del Comité, tractà d’anar-se’n a casa diplomàticament. Açò motiva una reunió en la qual Tomaset dugué la veu cantant i, sense referir-se a ningú en concret, digué pistola en mà: “Si algú intenta fer traïció, serà cosit a trets com un feixista més”.
La nit del 28 d’agost de 1936, després de sopar, paregué que a la plaça hi havia més guàrdia del que era habitual. Poca estona després s’observà com acudien al Comité Pasqual Marçal en primer lloc, després Pepet Beltran, Francisco Domingo i per acabar Emilio Lacruz. Tal com arribaven els anaven tancant, per a més tard fer-los pujar a una furgoneta que arribà de Benicarló. Des de ben lluny se sentien els esfereïdors laments d’Emilio Lacruz. Posaren en marxa els motors per apaivagar aquells planys anguniosos i se’ls endugueren fins al terme de Torreblanca, on els assassinaren en la carretera. El Comité digué que durant un registre a cases de feixistes havien trobat una llista negra amb aquells que havien de ser afusellats si finalment Franco guanyava la guerra.
Dies després, i aquesta vegada de dia, se n’anaren a per Queremon Pavia però se’ls escapolí pel terrat fins a casa del tio Nasio. Aquest agarrà un gran disgust perquè encara que també era de dretes, no volia comprometre’s. Passà la primera nit i tot el dia següent i, a poqueta nit, mig disfressat amb un gran barret i un sac ple de palla a l’esquena, aprofità el tràfec de la gent que tornava del camp per anar-se’n a casa Ismael, que estava sobre avís. Al dia següent isqué molt de matí i estigué deambulant per la muntanya del Marqués, on s’hi quedà i el pastor li donà de menjar uns quants dies. Però com que era massa perillós tindre’l allí, marxà a la muntanya de les Atalaies, on també fou acollit pel pastor només uns pocs dies pel compromís que representava. Finalment anà a parar als voltants del Pou Nou. Ocorregué que un dia estava amagat en uns matolls propers al camí per si passava algú de la seua confiança, i veié a Joaquim Sospedra i Baptiste Sospedra, també de dretes. Però aquests en arribar al poble el delataren –segons ells per por– i al dia següent els del Comité l’agafaren i el mataren. En veure el panorama la dona, Vicenta Beltran, se n’anà a estar amb el seu fill. Dies després pensà en anar-se’n a Barcelona on tenia uns amics, i hi hagué de recórrer a un familiar per aconseguir el salconduit del Comité. Per anar-se’n sense que se n’assabentaren els del Comité agafà el tren a Alcalà. Però en passar pel poble n’hi pujaren tres o quatre i la feren baixar a Alcanar, on l’assassinaren al cementiri. Dies després feren el mateix amb José Enrique Pavia Beltran, fill major del matrimoni. L’altre fill, anomenat Ricardo, se n’anà camp a través fins a Catí, on un amic seu tenia un carrascar on hi havia una cova. Allí li duien menjar cada tres o quatre dies i s’hi passà amagat els set mesos que durà el Comité.
Un diumenge que estaven els del Comité berenant el seu habitual corderet, es dirigia Joaquim Sospedra pel camí de l’estació a visitar, com molts altres, una finca de la seua propietat, i en veure’l u d’ells digué: “Ara passa el més feixista que queda al poble”. Quan suposaren que aniria per damunt de la via agafaren el cotxe per empaitar-lo. Durant uns dies no se sabé res d’ell, suposant tothom que l’havien assassinat, fins que el masover del mas de Mèlis (que també s’anomenava Joaquím Sospedra) divulgà que a dins d’un pou de la finca es veia alguna cosa. Però açò no sentà massa bé als del Comité. Quan se n’assabentaren del rumor li feren l’encàrrec d’anar aquella nit a casa Coto, membre del Comité, a donar-li unes normes de treball per a la finca. Aquest Coto vivia al Carrer Nou, i no era d’aquells als qui els llevava la son els assassinats que feia. Així doncs es camuflà darrere d’uns bidons que hi havia al seu carrer i li engegà un tret de fusell al masover quan passà. Tots els membres del Comité eren sabedors d’aquells fets, i en sentir el trets acudiren ràpidament i cridaren al metge, que només pogué certificar la mort del masover. Encara volgueren fer entendre que l’havien assassinat els feixistes. Aquest fou el darrer assassinat que cometeren al poble, que feia el nombre d’onze.
El poble cada vegada tenia més por de la situació que s’havia generat. El Comité coneixia pels seus lacais els comentaris que feien sobre ells als centres de treball. Per tal de mantenir el poble a ratlla volien tindre’l atemorit. Algunes nits llançaven bombes de mà al riu, d’altres disparaven als gossos… i finalment acabaren per congeniar més (si escau la paraula) amb els homes de dretes que amb els d’esquerres. Els de dretes es callaven i sempre els adulaven, els d’esquerres només feien que pensar com desfer-se d’ells. Finalment, com veurem més avant, ho aconseguirien.
Quan vingué la recol·lecció es visqueren algunes escenes tragicòmiques. Algunes dones d’esquerres no volgueren anar al camp i enviaren als del Comité a fer la mà, mentre aquestos intentaven fer-les temor amb els fusells. Hi havia una dona anomenada la tia Lluenta, que no era ni rica ni pobra però mai havia anat al camp, i Rabosa, l’encarregat (i el més malfeiner del Comité) li preguntava: “I vosté, per què no vol anar?” i ella li responia: “Perquè em fa mal el cul”. I no anava. També hi hagué problemes amb els amos de les cases que estaven obrant, que amb el material preparat i pagat veren com el Comité se l’enduia per a altres menesters que els pareixien més importants. Fins i tot hi hagué disgustos amb les cases de nova construcció, doncs de vegades als del Comité no els pareixia bé que s’hi feren. Pel que fa a la ramaderia no tenien la menor idea, i no anaven amb compte amb les cabres femelles per a la reproducció que els pastors tant s’estimaven, la qual cosa provocava que també tingueren problemes amb aquestos.
Com allò del comunisme llibertari no s’havia conegut enlloc érem l’admiració molts quilòmetres enllà, especialment cap a Barcelona, on anaven molts dels nostres a treballar. La noticia es difongué fins a l’extrem que un dia vingué l’economista francès Gastón Leval, que s’entrevistà amb el Comité per conèixer com governaven el poble. Aquest economista quedà molt decebut, i més encara quan li digueren que no usaven el Registre Civil. Els homes d’esquerres més atrevits començaren a manifestar el seu descontent per la situació, i això féu que Tomaset, el que més manava, els cridara l’atenció.
A excepció d’aquells i aquelles que tenien els marits o els fills al front, la resta no ens preocupàvem del que ocorria a primera línia de batalla. El nostre front el teníem al poble, on el descontent era latent. Ja hi havia homes que estudiaven en silenci de quina manera podrien ser reduïts els membres del Comité i acabar amb aquella dictadura. El problema consistia que eren ells els que tenien les armes.
Durant els primers mesos de guerra el govern republicà no pogué controlar les milícies que s’havien format espontàniament per fer front al colp d’estat dels feixistes. Des del sindicat CNT havien organitzats columnes que aguantaven l’avanç de l’enemic al front d’Aragó. Però allà es cometeren moltes errades. Per les notícies que ens anaven arribant els milicians de la CNT es prengueren la guerra a broma: es negaven a vestir l’uniforme caqui, abandonaven el front quan volien i feien malbé molt de menjar, vi i conyac. En poques paraules, li feien el joc als feixistes. Quan els seus dirigents aconseguiren posar un poc d’ordre amb Buenaventura Durruti aquest caigué per a sempre al front de Madrid per una bala de les seues pròpies files. De tant en tant el Comité carregava una camioneta de queviures i gallines destinada al front, on hi havia voluntaris de la CNT. A començaments de l’any 1937, i en vistes que el Comité no pagava la contribució, el Governador de Castelló envià un emissari per recordar-los les seues obligacions i el fet que si tots feren el mateix el Govern de la República no podria aguantar la guerra. Coto, un dels més cruels, li digué: “Nosaltres enviem directament al front el que ens sobra. No tornes més perquè no et donarem res”. Fou llavors quan el Governador envià un grup de guàrdies d’assalt sota les ordres d’un sergent. Quan arribaren el Comité es negà a que s’allotjaren a la caserna de la Guàrdia Civil, que estava buida, i ho feren a la sala d’espera de l’estació. Dies després un oficial d’assalt anà una altra vegada a parlamentar amb el Comité, i ho féu en els següents termes: “El Govern no pot tolerar aquesta indisciplina. Si no obeeixen el Governador i paguen la contribució, es veurà obligat a enviar més guàrdies d’assalt”. Coto li respongué així: “No es preocupe. El caçador, quan més tords més filatà”.
Quan vingueren els guàrdies d’assalt, els homes d’esquerres del poble que s’havien anat organitzant contra el Comité agafaren més coratge i s’hi posaren d’acord amb aquells per a derrocar-los. El sergent d’assalt els digué que només podien intervenir-hi si hi havia una alteració de l’ordre públic, i per tant s’havia de produir una revolta. Per a que tot isquera perfecte, digué que el més important era que es revoltaren les dones, cap home. Quan estigueren escridassant pel poble, algú havia de pujar per damunt de la carretera i disparar un tret enlaire, i a continuació ells baixarien de seguida. I quedaren per a fer-ho el diumenge pel matí. Però el dissabte a poqueta nit, el tio Ximet (sogre del cap del Comité) i el seu fill anomenat Bautista anaren al centre de dretes (el d’esquerres ja no existia) i agafaren la senyera republicana. Amb ella recorregueren tot el poble al crit de : “Visca la República! Fora els lladres!” i moltes dones sense distinció de partits se’ls hi afegiren. Com el tio Ximet s’avançà al dia previst i, a més, sempre hi ha delators, aquella nit els dels Comité estigueren preparant-se i posaren a la cornisa de l’Ajuntament, davant del rellotge, una barricada de sacs d’arena. També avisaren a gent d’Alcalà perquè vingueren al matí del dia següent a ajudar-los.
Així doncs el diumenge pel matí eixiren les dones al carrer al crit de: “Visca la República! Fora els lladres!” camí de la plaça, a les quals anaven sumant-se alguns homes. Llavors, tal i com estava previst, una persona anà a disparar el tret d’avís i en un tres i no res els guàrdies ocuparen totes les cantonades de la plaça. Quatre membres del Comité estaven apostats dalt de l’Ajuntament darrere els sacs d’arena amb bombes de mà, mentre els d’Alcalà deambulaven amunt i avall entre la gent. Eixos foren moments de gran tensió, nervis i por. Però també d’alegria. De la quantitat de gent que hi havia –que ja era tot el poble– els membres del Comité van començar a sentir pànic. El tio Metildo li va llevar la pistola a un d’Alcalà sense que se n’adonés. Els pedrissos de la plaça estaven abarrotats de gent, tant d’homes com de dones. Entre elles estava Anita la de Romana, que regentava el café de les dretes, d’on el tio Ximet agafà la senyera per a manifestar-se. Per aquest motiu u del Comité –Silvestre, que era també jutge municipal– volia endur-se-la a l’Ajuntament a punta de pistola per demanar-li responsabilitats. Però un home amb la destral a la mà, anomenat Mingo, li deia: “Anita, no vages!”. Llavors Silvestre amenaçà a Mingo dient-li: “Mingo, que et cremaré!”, i aquell li responia: “Silvestre, que t’esporgaré!”. Però afortunadament per a tothom no va passar rés. Si podem parlar de miracles aquell matí se’n produí un i de molt gran, perquè d’haver-se disparat un tret s’hagués produït una gran mortaldat.
S’ha d’aclarir que els guàrdies d’assalt ja estaven preparats abans de sentir el tret d’avís. Uns baixaren pel riu de la Creveta, els altres pel camí de l’estació. De seguida dos d’ells ocuparen telèfons i parlaren amb el Governador, que ràpidament els envià un autocar amb més guàrdies i un delegat. A continuació el sergent i dos números es presentaren a la porta de l’Ajuntament i requeriren la presència del Comité. Baixà Tomaset, a qui demanaren que els aclarís les motivacions que tenia tota aquella gent per alterar l’ordre públic. Els guàrdies, per guanyar temps, es posaren a dialogar amb ell i una estona després aparegué l’autocar. Duia una metralladora en la baca que posaren encarada a l’Ajuntament. Els “valents” del Comité agafaren por amb aquell desplegament. De dins baixaren més guàrdies amb el delegat del Governador i pujaren tots a la sala de sessions. A dalt hi havia armes per tot arreu: bombes, pistoles, fusells, destrals, ganivets… Tot estava preparat per matar-nos els uns als altres. Els que estàvem allí per a veure-ho no poguérem creure que allò acabara feliçment. Foren uns esdeveniments molt seriosos.
A la sala de sessions es reuniren, així doncs, els components del Comité, Sacaries i unes quantes persones més sota la presidència del delegat del Governador. En primer lloc formaren una gestora presidida per Sacaries a partir de la qual formaren l’Ajuntament. S’estipulà que entraren a formar part tots els partits d’esquerra, entre els quals s’incloïen dos membres del Comité com a representants de la CNT. Resolgueren, per a començar, continuar amb la col·lectivització una temporada més. Es tractava d’anar normalitzant a poc a poc la situació, doncs el desori que hi havia era gran. No cal dir que el poble va quedar més tranquil després d’aquells fets, però sense perdre de vista els moviments dels que havien format part del Comité per si de cas en preparaven alguna altra. I és que poc després cridaren l’atenció els moviments de Custodi, anterior membre del Comité, que fou vist durant dos dies seguits pels voltants d’una garrofera. Al tercer dia, quant s’amagà el sol i aquest se n’anà cap a casa, anaren dues persones a la garrofera a escodrinyar i trobaren diverses bombes de fabricació casolana.
Davant d’aquesta troballa, Sacaries –que se n’encarregava d’aquestes gestions com a alcalde en funcions– es reuní amb els seus íntims per estudiar el cas i acordaren requerir la presència del sergent d’assalt. Aquest acordà detindre aquella mateixa nit a tots els que havien formar part del Comité. A altes hores de la nit el sergent i dos números de la Guàrdia d’Assalt guiats pel tio Baptiste Sospedra, el Rull, anaren d’una casa a l’altra amb el pretext que s’havien de fer uns tràmits per ordre del Governador. Tots es resistiren al·legant que no eren hores d’anar a cap lloc, però finalment acudiren a l’Ajuntament. Allí havien preparat una presó en una estança de la planta baixa que donava a la plaça, i tal i com arribaven els anaven tancant. Quan portaren a l’últim, en obrir la porta, un dels de dins tirà mà del fusell del guàrdia al crit de: “Companys, que ens jutja el poble!” i disparà ferint a Mingo, el sereno, en una cuixa.
Després d’aquest fet el sergent es dirigí als membres de l’Ajuntament en els següents termes: “Jo no vaig a dir-los que els maten, però si vostès no ho fan, ells els mataran a vostés”. Fou llavors quan la gestora de l’Ajuntament es reuní i acordà la massacre. Buscaren a dos xics a qui el Comité havia matat els seus pares, els donaren un fusell a cadascú i els digué l’alcalde en funcions: “Si sou homes, vengeu-vos de la mort dels vostres pares”. I per les reixes de la finestra que dóna a la plaça els assassinaren cruelment. Les bales dels fusells només que els feien ferides, doncs s’amagaven com podien. Els planys s’escoltaven des de molt lluny. Finalment, per posar punt i final a tant de sofriment, es posaren enfront de la reixa i acabaren amb les seues vides. Aquella reduïda presó quedà amb un pam de sang al terra i les parets esquitxades fins al sostre. Pareix mentida que els homes puguen arribar a ser tan salvatges. Amb les primeres llums del dia carregaren els cossos en un carro i se’ls endugueren al cementiri, on José Beltran Canyetes (d’ultradreta) els colpejà repetidament amb una corda fins l’esgotament. Després foren soterrats a una fosa comuna. El Comité fou detés i assassinat la nit del 21 al 22 de maig de 1937. Des de llavors cada any, per Tots Sants, una mà piadosa els recorda amb un ram de flors. I cada any una dona perversa, que pren la comunió tots els divendres, les fa malbé a colps de peu.
Així queda reflectida la història d’aquell grup d’homes que als primers dies de la rebel·lió feixista plantaren cara a la situació amb valentia, però que després es burocratitzaren i s’embrutiren.
Membres del Comité
· Tomás Bretó. President del Comité. Treballador, casat i amb quatre fills. Quasi analfabet. Anà a fer campanya per a Gil Robles al Prat de Llobregat –on treballaven molts jornalers del poble– a les eleccions a Corts de novembre de 1933, amb la il·lusió que el feren alcalde. En fracassar i endur-se una decepció s’afilià a la CNT de Benicarló (doncs al poble no hi havia).
· Custodi Silvestre. Treballador, casat i amb tres filles. Després de mort la seua dona donaria a llum a un xiquet. Semianalfabet. Republicà en un principi, després s’afiliaria a la CNT.
· Silvestre Mollà Marín. Treballador, casat però sense fills. Amb una cultura molt acceptable era jutge municipal quan començà la guerra. Republicà, formà part del Comité amb l’únic objectiu de defendre la República. Quan se n’adonà d’on estava, volgué retrocedir i el feren continuar a contracor.
· Pep Bonet. Treballador, solter, amb una cultura mediocre. Republicà en un principi, després s’afiliaria a la CNT amb molt bones intencions. Tal volta massa fanàtic amb les seues idees.
· Vicent Cervera. Treballador, solter, inculte. Simpatitzant de les esquerres.
· Vicent Aicart. Mal treballador, solter, amb una cultura baixa. Simpatitzant d’esquerres.
Coincidí amb la mort del Comité una alteració de l’ordre públic a Tortosa per elements de la CNT, i se n’hagueren d’anar els guàrdies d’assalt. El poble quedà una altra vegada sense forces d’ordre, i s’hi temien els moviments que pogueren fer els comités dels pobles dels voltants. Aquesta por s’accentuà quan dies després s’aturà a reposar entre Benicarló i Vinaròs la Columna de Ferro, integrada exclusivament per milicians de la CNT. Un tal Calvet, dirigent de la CNT de Benicarló, en assabentar-se del tràgic final del Comité pujà uns dies al poble per assabentar-se de com ocorregueren els fets. Un dia l’alcalde el cridà a l’Ajuntament i li va dir que se n’anés i que no tornés amb l’amenaça que no es feia responsable del que poguera passar-li.
A Santa Magdalena es continuà amb la col·lectivització fins la collita, doncs hi havia massa problemes que resoldre per reorganitzar l’economia del poble. Quan arribà el moment, cadascú arreplegà la seua propietat i el que més va posar més va perdre. I des de llavors tot va començar de nou. Quan demanaven una quinta per al front, l’Ajuntament enviava una certa quantitat de diners per a que la pogueren alternar fins la seua incorporació a les unitats corresponents. Per aquelles dates el Govern ja aconseguí posar en ordre part del desori que regnava al començament de la confrontació. Però la guerra per la República anava cada vegada pitjor. A l’exèrcit la indisciplina feia que s’atengués més a les ideologies que a l’enemic comú. Encara que hi havia bons professionals com els generals Miaja, Modesto, Rojo i d’altres que foren lleials a la República, la majoria dels oficials se’n passaven als facciosos, i és que als que no gaudien de la suficient confiança per part de la tropa els assassinaven. Com a resultat no es disposava de bones estratègies. En molts casos foren soldats del poble els que es posaren al front de les unitats sense altres coneixements que la bona voluntat i una sòlida lleialtat a la República, sabedors del que el feixisme representava. Del poble isqueren homes que arribaren a altes graduacions pel seu valor, com Cipriano Mera, Lister, Campesino…
Però a més de les lluites internes, a la República l’ofegà la política de no-intervenció de França i Anglaterra, que es negaven a vendre-li armament mentre donaven llum verda a les potencies de l’eix perquè dugueren tota classe d’armament, tècnics i brigades regulars. L’aviació alemanya bombardejà sense pietat pobles i ciutats, assajant tot tipus d’obusos contra les esquenes de la zona republicana. Els alemanys i italians li lliuraren la victòria al franquisme amb el vist i plau de França i Anglaterra que, una vegada acabada la guerra, només tardaren cinc mesos a patir les conseqüències de la seua incomprensible política cap a una república legalment constituïda. La guerra espanyola finalitzà a les acaballes de març de 1939, i la segona guerra mundial començà en setembre del mateix any. Negrín i la resta de membres del govern seguiren a tota ultrança la consigna de “resistir”, doncs s’evidenciava l’inici de la confrontació a nivell mundial. Si hagués començat abans que finalitzara ací la guerra, la República hagués obtingut la victòria.
El 15 d’abril de 1938 arribaren al Mediterrani per Vinaròs les tropes faccioses, que aïllaren tota la zona centre i llevant de Catalunya. A Santa Magdalena entraren el dia 19 d’abril, sofrint així el poble el segon pillatge (després dels fets del Comité) que duraria fins ben acabada la guerra. En primer lloc el farien els moros, com era norma, i a continuació els propis habitants. Totes les cases evacuades per por a les represàlies (o simplement a l’arribada de les tropes, doncs també hi havia gent de dretes que se n’anà) foren saquejades. Miquel Pavia, a qui acabaren anomenant-li “Sant Pere”, era qui les obria totes i les deixava netes amb el vist i plau de l’alcalde, Vicent Sospedra (Centet l’Escolà, un guàrdia civil retirat). Es furtaren maquines de cosir, matalassos, llençols, mantons de Manila, instruments musicals i tota classe d’objectes. Miquel Pavia entrava i eixia quan volia de les cases, però els falangistes no es quedaven enrere. Fou un autèntic pillatge amb el consentiment de les autoritats i la Guàrdia Civil. Posaren un camió a sota els balcons de casa Pubill i el carregaren de matalassos, llençols, vaixelles i tot el que volgueren. Els comités revolucionaris, formats en la seua major part per gent que no havia tingut accés a la cultura, a furtar ho anomenaven “requisar”. En canvi els feixistes, gent de cultura i església i protegits per la Guàrdia Civil, quan arribaven a un poble deien que “l’alliberaven” i després furtaven i saquejaven. Quan eren els “rojos” els que furtaven no tenien perdó. Però quan eren els feixistes, s’autoanomenaven “nacionals” i pensaven que allò els permetia fer tota classe de abusos i lladreries.
Quan “alliberaren” el poble muntaren l’anomenat Auxili Social, on donaven de menjar als infants més necessitats amb les collites que furtaven de les cases dels “rojos”. Però si entre eixos infants hi havia algun que son pare s’hagués distingit durant l’existència del Comité, era apartat i no tenia cabuda allí. Eixa era la caritat cristiana de la qual tan havien presumit. Llavors començà la repressió. A causa que en plena República ja havien sigut assassinats tots els membres del Comité, i els que tenien alguna cosa a perdre ja se n’havien anat abans que arribaren els feixistes, no quedava ningú a qui pogueren acusar d’haver fet cap mal. Però les ganes de revenja eren tan grans que les detencions no es feren esperar. Les viudes de les víctimes del Comité, emparades per la Guàrdia Civil i les autoritats, tenien carta blanca per denunciar a qui volgueren. Una paraula d’elles era una sentència, fora veritat o mentida, i tothom a qui assenyalaven era detés i conduït al convent de Benicarló, què fou habilitat com a presó. Els més afortunats només estigueren uns dies. D’altres foren jutjats per “auxili a la rebel·lió” i condemnats fins a trenta anys de presidi. Eren homes completament innocents. Podia haver-hi alguna mentida més gran quan els que es rebel·laren foren ells?. No s’avergonyien de tindre un Sant Crist penjat a la paret i fer aquests judicis tan descaradament? Estaven acostumats a veure com els bisbes anaven als seus camps d’aviació a beneir la mortífera càrrega dels avions perquè fes blanc a l’enemic. Al mas del Marqués de Benicarló s’instal·là la plana major dels tècnics alemanys. Comprovaven el modern armament que estaven utilitzant contra el “rojos” en període experimental. Nosaltres servírem de conillets d’índies (amb el plaer i alegria de l’invicte i patriota “caudillo” i la seua parròquia) per a preparar la imminent guerra mundial que esdevindria. Quan venien els alemanys al poble eren tractats com uns déus. Els feixistes els devien a ells la victòria. Però també ho agraïen els més necessitats perquè les dones els rentaven la roba i guanyaven així alguna cosa de diners.
No cal dir que després de l’ocupació era d’obligat compliment anar a missa i al confessionari almenys tots els diumenges. Quan ocupaven una poble o ciutat important se celebrava una manifestació de joia amb banderes i balcons engalanats, i si algú no engalanava el seu balcó era multat. També era obligat anar a la manifestació i cantar després el “Cara al sol” amb el braç ben alt. Així fou la primera etapa d’opressió, quan els feixistes es donaren un primer respir de satisfacció a costa de quatre innocents. Com ells deien, després ja tornarien els que se n’havien anat, els “peixos grossos”. Però com és normal l’alegria per “l’alliberament” només la compartien els feixistes més acèrrims, doncs la immensa majoria del veïnat tenia als marits o fills al front de la República sense cap tipus de comunicació possible. Amb eixe sofriment tan gran, calculeu amb quina alegria podrien anar a les manifestacions que ens imposaven si tenien el cor a l’altra banda pensant en els seus. De tant en tant arribaven noticies d’ells a través dels que queien presoners. Però també hi hagué qui se’n passà a les files feixistes, encara que foren molt pocs. A l’Auxili Social servien xiques joves compostes amb mig uniforme blanc, i a qui els infants anomenaven “señoritas”. Era preceptible resar abans de les menjades i cantar el “Cara al sol” en acabar. Quan algun xiquet era massa entremaliat, com és normal, hi havia un rector que li deia: “¡A ti te mandaremos a Rusia!” i d’aquesta forma anaven inculcant a la joventut l’odi contra la potència de l’est. Sense cap dubte aconseguiren amb els seus procediments engendrar aquest odi contra un enemic que només existia en la seua imaginació, creant així una generació amb la mentalitat totalment manipulada.
Els mesos passaren i finalment arribà el final d’aquesta guerra que tants estralls havia ocasionat. Però encara ens tocaria presenciar espectacles vergonyosos a mesura que arribàvem els que estàvem al front o se n’havien anat davant l’arribada dels feixistes. La repressió fou horrible. La guerra acabà els darrers dies del mes de març de 1939, encara que l’aparell feixista donà l’últim part de guerra el dia 1 d’abril amb les paraules següents: “Las fuerzas nacionales han ocupado el último reducto, la guerra ha terminado”. Efectivament la guerra a les trinxeres acabà a finals de març, però la guerra en forma de repressió duraria molts anys més amb execucions, pallisses, presons, robatoris i fam. Els falangistes muntaren a Santa Magdalena un retén en la capella vella de l’església. Anaven per parelles amb el seu uniforme de camisa blava, boina roja i fusell a rebre els trens que arribaven per si de cas venia algun “roig”. Els soldats derrotats de la República foren els primers en arribar. Sense deixar-los entrar a les seues cases eren conduïts a l’Ajuntament. Una vegada allí els falangistes i una parella de la Guàrdia Civil els escorcollaven i regiraven l’equipatge, del qual agafaven el que volien. A continuació pujaven a Secretaria i els feien lliurar els diners. Quan arribava algú que s’havia distingit pels seus ideals en major o menor mesura, el feien passar a la Sala de Sessions i el sergent de la Guàrdia Civil li prenia declaració. De la mateixa forma feien amb els que no gaudien de la simpatia de les viudes de les víctimes del Comité o d’algun dels falangistes. Prèviament aquestos, amb el metge Luis Saiz Blanco en cap, confeccionaren una llista amb tots els que estaven al front o se n’havien anat del poble, fent constar els càrrecs reals o ficticis que se’ls imputava. Si algú tractava de defendre’s negant els càrrecs dels quals se l’acusava l’apallissaven i el tancaven a la capella vella de l’església. A qui no se li acumulava cap càrrec, fora d’esquerres o de dretes, se l’enviava a un camp de concentració d’on necessitava avals per poder eixir. En funció de la persona que es tractés no resultava feina fàcil aconseguir aquestos avals.
Els que arribaren dies més tard ja no hagueren de tornar a eixir del poble, a no ser que estigueren prejutjats. Després de passar pel sedàs falangista se n’anaven a llurs cases. Els que s’havien evacuat fugint de l’arribada de les tropes feixistes també anaren arribant. Alguns d’ells tornaven en carro portant gallines, conills, arròs, farina… però una vegada ací se’ls ho furtava tot per a mantindre l’Auxili Social. El panorama que veien les famílies en arribar feia por: els diners que duien no tenien cap valor, els furtaven els queviures davant de la Guàrdia Civil, i arribaven a llurs cases i les trobaven completament saquejades. Però el diumenge tots a missa, i en eixir a cantar el “Cara al sol”. Per si tot açò no era prou, l’espectacle es tornava més denigrant encara quan arribava alguna de les viudes dels membres del Comité o propers. Quan sabien que n’arribava alguna, eixa “gent de bé” feia córrer la veu com la pólvora. Si venien en tren, abans d’arribar a la carretera ja estaven esperant-les les viudes de les víctimes del Comité i altres dones per a rebre-les a colps de peu. L’espectacle s’allargava fins a la plaça amb tots els infants mirant i la Guàrdia Civil consentint. I si arribaven per carretera rebien el mateix tracte. Als homes que tenien alguna responsabilitat en canvi, no se’ls agredia pels carrers. A l’Ajuntament es passava revista i el sergent els prenia declaració. A continuació era el presumpte perjudicat qui tenia carta blanca per a qualsevol tipus d’agressió. Els que major responsabilitat tenien passaven després a l’estança del jutjat, que feia les funcions de presó. Un home anomenat Sebastià Aicart, de malnom Xanet, temorós de les represàlies que pogués patir passà de llarg i se n’anà al Prat de Llobregat, on tenia diverses amistats. Però a per ell se n’anaren Ricardo de Pavia i Ramonet Marín Borinot, que acudiren a la caserna de la Guàrdia Civil de la localitat a denunciar-lo, on fou apallissat. El mateix tracte rebé Pasqualet Ferrero, que junt amb el primer fou conduït de retorn al poble. Així doncs ja estaven tots el “rojos” amb major, menor o cap responsabilitat tancats a la presó, i amb no pocs cardenals al cos per les “carícies” rebudes. Els feixistes estaven ben satisfets d’haver-se pogut venjar amb escreix de les conseqüències que la rebel·lió tingué al poble, així com per haver guanyat ací el Front Popular.
Persones afusellades al poble pels franquistes:
· Manel González, Forner
· Vicent Martorell
· Domingo Marín, Mingo
· Sebastià Aicart, Xanet
· Pasqual Axell, Ferrero
· Leonardo Sais Fernández
· Manel Prunyonosa, Llorenset
· Hilari Xeto Marín
· Manel Xeto Marín
· Josep Sospedra, Sarahuells
A més a València fou afusellat Ramon Àngel Prunyonosa, comandant d’aviació, pel delicte d’haver sigut lleial a la República.
Caiguts al front defenent la República:
· Manel Serrat Bou
· Vicent González (de Vicent Mono)
· Blai Beltran Beltran
· Vicent Serrat Pedra
· Josep Enric Prunyonosa Aicart
· Baptiste Bou Sospedra, Tramusseret
· Francesc Bou Esbrí, Regina
· Vicent Xeto (de Vicent el sereno)
· Pasqual Marçal Cervera, Canari
· Baptiste Segarra Zallardà
· Vicent Sospedra Sospedra (fill de l’estanquera)
· Joan Josep Sospedra Lluch
· Baptiste Baiarri Bou (de la peniscolana)
· Baptiste Vives Cervera, Fogases
· Emili Molla Marín
Baptiste Marín Bonet fou fet presoner pels feixistes, i després morí lluitant al front defenent el franquisme.
Desaparegueren defenent la República Manel Pegueroles Amela i Josep Palomo Esbrí.
Agustí Bou Esbrí i Emili Prunyonosa Aicart moriren per malaltia als camps de concentració francesos.
Als camps de concentració alemanys moriren executats Victorià Sospedra Lluch, Ricard Marín (de Joaquim el sereno), August Aicart i Manel Belles.
Si a aquesta llista de baixes –conseqüència directa de la guerra– li afegim els morts pels fets del Comité –conseqüència de la rebel·lió feixista– tenim un total de cinquanta-dos persones mortes: el trist balanç que aquest poble ha d’agrair-los als botxins que, sota el nom de “patriotas españoles”, triaren un 18 de juliol per sembrar el terror, la mort, l’odi, les revenges, violacions, pallisses, la presó, la fam, la tuberculosi i l’estraperlo. I per únic motiu, enderrocar la República que el poble havia triat en democràcia. Pactaren amb l’Alemanya nazi i l’Itàlia feixista per aconseguir el poder que les urnes els negaren, encara que fos a costa de tan d’horror. Els noms de Franco, Goicoechea, March i tants d’altres passaran a la història com a sinònims d’assassins perquè pel seu “glorioso alzamiento nacional” només a Santa Magdalena hi hagué cinquanta-dos assassinats, sense tenir en compte als que més tard moririen de fam.
Durant els primers mesos de guerra el govern republicà no pogué controlar les milícies que s’havien format espontàniament per fer front al colp d’estat dels feixistes. Des del sindicat CNT havien organitzats columnes que aguantaven l’avanç de l’enemic al front d’Aragó. Però allà es cometeren moltes errades. Per les notícies que ens anaven arribant els milicians de la CNT es prengueren la guerra a broma: es negaven a vestir l’uniforme caqui, abandonaven el front quan volien i feien malbé molt de menjar, vi i conyac. En poques paraules, li feien el joc als feixistes. Quan els seus dirigents aconseguiren posar un poc d’ordre amb Buenaventura Durruti aquest caigué per a sempre al front de Madrid per una bala de les seues pròpies files. De tant en tant el Comité carregava una camioneta de queviures i gallines destinada al front, on hi havia voluntaris de la CNT. A començaments de l’any 1937, i en vistes que el Comité no pagava la contribució, el Governador de Castelló envià un emissari per recordar-los les seues obligacions i el fet que si tots feren el mateix el Govern de la República no podria aguantar la guerra. Coto, un dels més cruels, li digué: “Nosaltres enviem directament al front el que ens sobra. No tornes més perquè no et donarem res”. Fou llavors quan el Governador envià un grup de guàrdies d’assalt sota les ordres d’un sergent. Quan arribaren el Comité es negà a que s’allotjaren a la caserna de la Guàrdia Civil, que estava buida, i ho feren a la sala d’espera de l’estació. Dies després un oficial d’assalt anà una altra vegada a parlamentar amb el Comité, i ho féu en els següents termes: “El Govern no pot tolerar aquesta indisciplina. Si no obeeixen el Governador i paguen la contribució, es veurà obligat a enviar més guàrdies d’assalt”. Coto li respongué així: “No es preocupe. El caçador, quan més tords més filatà”.
Quan vingueren els guàrdies d’assalt, els homes d’esquerres del poble que s’havien anat organitzant contra el Comité agafaren més coratge i s’hi posaren d’acord amb aquells per a derrocar-los. El sergent d’assalt els digué que només podien intervenir-hi si hi havia una alteració de l’ordre públic, i per tant s’havia de produir una revolta. Per a que tot isquera perfecte, digué que el més important era que es revoltaren les dones, cap home. Quan estigueren escridassant pel poble, algú havia de pujar per damunt de la carretera i disparar un tret enlaire, i a continuació ells baixarien de seguida. I quedaren per a fer-ho el diumenge pel matí. Però el dissabte a poqueta nit, el tio Ximet (sogre del cap del Comité) i el seu fill anomenat Bautista anaren al centre de dretes (el d’esquerres ja no existia) i agafaren la senyera republicana. Amb ella recorregueren tot el poble al crit de : “Visca la República! Fora els lladres!” i moltes dones sense distinció de partits se’ls hi afegiren. Com el tio Ximet s’avançà al dia previst i, a més, sempre hi ha delators, aquella nit els dels Comité estigueren preparant-se i posaren a la cornisa de l’Ajuntament, davant del rellotge, una barricada de sacs d’arena. També avisaren a gent d’Alcalà perquè vingueren al matí del dia següent a ajudar-los.
Així doncs el diumenge pel matí eixiren les dones al carrer al crit de: “Visca la República! Fora els lladres!” camí de la plaça, a les quals anaven sumant-se alguns homes. Llavors, tal i com estava previst, una persona anà a disparar el tret d’avís i en un tres i no res els guàrdies ocuparen totes les cantonades de la plaça. Quatre membres del Comité estaven apostats dalt de l’Ajuntament darrere els sacs d’arena amb bombes de mà, mentre els d’Alcalà deambulaven amunt i avall entre la gent. Eixos foren moments de gran tensió, nervis i por. Però també d’alegria. De la quantitat de gent que hi havia –que ja era tot el poble– els membres del Comité van començar a sentir pànic. El tio Metildo li va llevar la pistola a un d’Alcalà sense que se n’adonés. Els pedrissos de la plaça estaven abarrotats de gent, tant d’homes com de dones. Entre elles estava Anita la de Romana, que regentava el café de les dretes, d’on el tio Ximet agafà la senyera per a manifestar-se. Per aquest motiu u del Comité –Silvestre, que era també jutge municipal– volia endur-se-la a l’Ajuntament a punta de pistola per demanar-li responsabilitats. Però un home amb la destral a la mà, anomenat Mingo, li deia: “Anita, no vages!”. Llavors Silvestre amenaçà a Mingo dient-li: “Mingo, que et cremaré!”, i aquell li responia: “Silvestre, que t’esporgaré!”. Però afortunadament per a tothom no va passar rés. Si podem parlar de miracles aquell matí se’n produí un i de molt gran, perquè d’haver-se disparat un tret s’hagués produït una gran mortaldat.
S’ha d’aclarir que els guàrdies d’assalt ja estaven preparats abans de sentir el tret d’avís. Uns baixaren pel riu de la Creveta, els altres pel camí de l’estació. De seguida dos d’ells ocuparen telèfons i parlaren amb el Governador, que ràpidament els envià un autocar amb més guàrdies i un delegat. A continuació el sergent i dos números es presentaren a la porta de l’Ajuntament i requeriren la presència del Comité. Baixà Tomaset, a qui demanaren que els aclarís les motivacions que tenia tota aquella gent per alterar l’ordre públic. Els guàrdies, per guanyar temps, es posaren a dialogar amb ell i una estona després aparegué l’autocar. Duia una metralladora en la baca que posaren encarada a l’Ajuntament. Els “valents” del Comité agafaren por amb aquell desplegament. De dins baixaren més guàrdies amb el delegat del Governador i pujaren tots a la sala de sessions. A dalt hi havia armes per tot arreu: bombes, pistoles, fusells, destrals, ganivets… Tot estava preparat per matar-nos els uns als altres. Els que estàvem allí per a veure-ho no poguérem creure que allò acabara feliçment. Foren uns esdeveniments molt seriosos.
A la sala de sessions es reuniren, així doncs, els components del Comité, Sacaries i unes quantes persones més sota la presidència del delegat del Governador. En primer lloc formaren una gestora presidida per Sacaries a partir de la qual formaren l’Ajuntament. S’estipulà que entraren a formar part tots els partits d’esquerra, entre els quals s’incloïen dos membres del Comité com a representants de la CNT. Resolgueren, per a començar, continuar amb la col·lectivització una temporada més. Es tractava d’anar normalitzant a poc a poc la situació, doncs el desori que hi havia era gran. No cal dir que el poble va quedar més tranquil després d’aquells fets, però sense perdre de vista els moviments dels que havien format part del Comité per si de cas en preparaven alguna altra. I és que poc després cridaren l’atenció els moviments de Custodi, anterior membre del Comité, que fou vist durant dos dies seguits pels voltants d’una garrofera. Al tercer dia, quant s’amagà el sol i aquest se n’anà cap a casa, anaren dues persones a la garrofera a escodrinyar i trobaren diverses bombes de fabricació casolana.
Davant d’aquesta troballa, Sacaries –que se n’encarregava d’aquestes gestions com a alcalde en funcions– es reuní amb els seus íntims per estudiar el cas i acordaren requerir la presència del sergent d’assalt. Aquest acordà detindre aquella mateixa nit a tots els que havien formar part del Comité. A altes hores de la nit el sergent i dos números de la Guàrdia d’Assalt guiats pel tio Baptiste Sospedra, el Rull, anaren d’una casa a l’altra amb el pretext que s’havien de fer uns tràmits per ordre del Governador. Tots es resistiren al·legant que no eren hores d’anar a cap lloc, però finalment acudiren a l’Ajuntament. Allí havien preparat una presó en una estança de la planta baixa que donava a la plaça, i tal i com arribaven els anaven tancant. Quan portaren a l’últim, en obrir la porta, un dels de dins tirà mà del fusell del guàrdia al crit de: “Companys, que ens jutja el poble!” i disparà ferint a Mingo, el sereno, en una cuixa.
Després d’aquest fet el sergent es dirigí als membres de l’Ajuntament en els següents termes: “Jo no vaig a dir-los que els maten, però si vostès no ho fan, ells els mataran a vostés”. Fou llavors quan la gestora de l’Ajuntament es reuní i acordà la massacre. Buscaren a dos xics a qui el Comité havia matat els seus pares, els donaren un fusell a cadascú i els digué l’alcalde en funcions: “Si sou homes, vengeu-vos de la mort dels vostres pares”. I per les reixes de la finestra que dóna a la plaça els assassinaren cruelment. Les bales dels fusells només que els feien ferides, doncs s’amagaven com podien. Els planys s’escoltaven des de molt lluny. Finalment, per posar punt i final a tant de sofriment, es posaren enfront de la reixa i acabaren amb les seues vides. Aquella reduïda presó quedà amb un pam de sang al terra i les parets esquitxades fins al sostre. Pareix mentida que els homes puguen arribar a ser tan salvatges. Amb les primeres llums del dia carregaren els cossos en un carro i se’ls endugueren al cementiri, on José Beltran Canyetes (d’ultradreta) els colpejà repetidament amb una corda fins l’esgotament. Després foren soterrats a una fosa comuna. El Comité fou detés i assassinat la nit del 21 al 22 de maig de 1937. Des de llavors cada any, per Tots Sants, una mà piadosa els recorda amb un ram de flors. I cada any una dona perversa, que pren la comunió tots els divendres, les fa malbé a colps de peu.
Així queda reflectida la història d’aquell grup d’homes que als primers dies de la rebel·lió feixista plantaren cara a la situació amb valentia, però que després es burocratitzaren i s’embrutiren.
Membres del Comité
· Tomás Bretó. President del Comité. Treballador, casat i amb quatre fills. Quasi analfabet. Anà a fer campanya per a Gil Robles al Prat de Llobregat –on treballaven molts jornalers del poble– a les eleccions a Corts de novembre de 1933, amb la il·lusió que el feren alcalde. En fracassar i endur-se una decepció s’afilià a la CNT de Benicarló (doncs al poble no hi havia).
· Custodi Silvestre. Treballador, casat i amb tres filles. Després de mort la seua dona donaria a llum a un xiquet. Semianalfabet. Republicà en un principi, després s’afiliaria a la CNT.
· Silvestre Mollà Marín. Treballador, casat però sense fills. Amb una cultura molt acceptable era jutge municipal quan començà la guerra. Republicà, formà part del Comité amb l’únic objectiu de defendre la República. Quan se n’adonà d’on estava, volgué retrocedir i el feren continuar a contracor.
· Pep Bonet. Treballador, solter, amb una cultura mediocre. Republicà en un principi, després s’afiliaria a la CNT amb molt bones intencions. Tal volta massa fanàtic amb les seues idees.
· Vicent Cervera. Treballador, solter, inculte. Simpatitzant de les esquerres.
· Vicent Aicart. Mal treballador, solter, amb una cultura baixa. Simpatitzant d’esquerres.
Coincidí amb la mort del Comité una alteració de l’ordre públic a Tortosa per elements de la CNT, i se n’hagueren d’anar els guàrdies d’assalt. El poble quedà una altra vegada sense forces d’ordre, i s’hi temien els moviments que pogueren fer els comités dels pobles dels voltants. Aquesta por s’accentuà quan dies després s’aturà a reposar entre Benicarló i Vinaròs la Columna de Ferro, integrada exclusivament per milicians de la CNT. Un tal Calvet, dirigent de la CNT de Benicarló, en assabentar-se del tràgic final del Comité pujà uns dies al poble per assabentar-se de com ocorregueren els fets. Un dia l’alcalde el cridà a l’Ajuntament i li va dir que se n’anés i que no tornés amb l’amenaça que no es feia responsable del que poguera passar-li.
A Santa Magdalena es continuà amb la col·lectivització fins la collita, doncs hi havia massa problemes que resoldre per reorganitzar l’economia del poble. Quan arribà el moment, cadascú arreplegà la seua propietat i el que més va posar més va perdre. I des de llavors tot va començar de nou. Quan demanaven una quinta per al front, l’Ajuntament enviava una certa quantitat de diners per a que la pogueren alternar fins la seua incorporació a les unitats corresponents. Per aquelles dates el Govern ja aconseguí posar en ordre part del desori que regnava al començament de la confrontació. Però la guerra per la República anava cada vegada pitjor. A l’exèrcit la indisciplina feia que s’atengués més a les ideologies que a l’enemic comú. Encara que hi havia bons professionals com els generals Miaja, Modesto, Rojo i d’altres que foren lleials a la República, la majoria dels oficials se’n passaven als facciosos, i és que als que no gaudien de la suficient confiança per part de la tropa els assassinaven. Com a resultat no es disposava de bones estratègies. En molts casos foren soldats del poble els que es posaren al front de les unitats sense altres coneixements que la bona voluntat i una sòlida lleialtat a la República, sabedors del que el feixisme representava. Del poble isqueren homes que arribaren a altes graduacions pel seu valor, com Cipriano Mera, Lister, Campesino…
Però a més de les lluites internes, a la República l’ofegà la política de no-intervenció de França i Anglaterra, que es negaven a vendre-li armament mentre donaven llum verda a les potencies de l’eix perquè dugueren tota classe d’armament, tècnics i brigades regulars. L’aviació alemanya bombardejà sense pietat pobles i ciutats, assajant tot tipus d’obusos contra les esquenes de la zona republicana. Els alemanys i italians li lliuraren la victòria al franquisme amb el vist i plau de França i Anglaterra que, una vegada acabada la guerra, només tardaren cinc mesos a patir les conseqüències de la seua incomprensible política cap a una república legalment constituïda. La guerra espanyola finalitzà a les acaballes de març de 1939, i la segona guerra mundial començà en setembre del mateix any. Negrín i la resta de membres del govern seguiren a tota ultrança la consigna de “resistir”, doncs s’evidenciava l’inici de la confrontació a nivell mundial. Si hagués començat abans que finalitzara ací la guerra, la República hagués obtingut la victòria.
El 15 d’abril de 1938 arribaren al Mediterrani per Vinaròs les tropes faccioses, que aïllaren tota la zona centre i llevant de Catalunya. A Santa Magdalena entraren el dia 19 d’abril, sofrint així el poble el segon pillatge (després dels fets del Comité) que duraria fins ben acabada la guerra. En primer lloc el farien els moros, com era norma, i a continuació els propis habitants. Totes les cases evacuades per por a les represàlies (o simplement a l’arribada de les tropes, doncs també hi havia gent de dretes que se n’anà) foren saquejades. Miquel Pavia, a qui acabaren anomenant-li “Sant Pere”, era qui les obria totes i les deixava netes amb el vist i plau de l’alcalde, Vicent Sospedra (Centet l’Escolà, un guàrdia civil retirat). Es furtaren maquines de cosir, matalassos, llençols, mantons de Manila, instruments musicals i tota classe d’objectes. Miquel Pavia entrava i eixia quan volia de les cases, però els falangistes no es quedaven enrere. Fou un autèntic pillatge amb el consentiment de les autoritats i la Guàrdia Civil. Posaren un camió a sota els balcons de casa Pubill i el carregaren de matalassos, llençols, vaixelles i tot el que volgueren. Els comités revolucionaris, formats en la seua major part per gent que no havia tingut accés a la cultura, a furtar ho anomenaven “requisar”. En canvi els feixistes, gent de cultura i església i protegits per la Guàrdia Civil, quan arribaven a un poble deien que “l’alliberaven” i després furtaven i saquejaven. Quan eren els “rojos” els que furtaven no tenien perdó. Però quan eren els feixistes, s’autoanomenaven “nacionals” i pensaven que allò els permetia fer tota classe de abusos i lladreries.
Quan “alliberaren” el poble muntaren l’anomenat Auxili Social, on donaven de menjar als infants més necessitats amb les collites que furtaven de les cases dels “rojos”. Però si entre eixos infants hi havia algun que son pare s’hagués distingit durant l’existència del Comité, era apartat i no tenia cabuda allí. Eixa era la caritat cristiana de la qual tan havien presumit. Llavors començà la repressió. A causa que en plena República ja havien sigut assassinats tots els membres del Comité, i els que tenien alguna cosa a perdre ja se n’havien anat abans que arribaren els feixistes, no quedava ningú a qui pogueren acusar d’haver fet cap mal. Però les ganes de revenja eren tan grans que les detencions no es feren esperar. Les viudes de les víctimes del Comité, emparades per la Guàrdia Civil i les autoritats, tenien carta blanca per denunciar a qui volgueren. Una paraula d’elles era una sentència, fora veritat o mentida, i tothom a qui assenyalaven era detés i conduït al convent de Benicarló, què fou habilitat com a presó. Els més afortunats només estigueren uns dies. D’altres foren jutjats per “auxili a la rebel·lió” i condemnats fins a trenta anys de presidi. Eren homes completament innocents. Podia haver-hi alguna mentida més gran quan els que es rebel·laren foren ells?. No s’avergonyien de tindre un Sant Crist penjat a la paret i fer aquests judicis tan descaradament? Estaven acostumats a veure com els bisbes anaven als seus camps d’aviació a beneir la mortífera càrrega dels avions perquè fes blanc a l’enemic. Al mas del Marqués de Benicarló s’instal·là la plana major dels tècnics alemanys. Comprovaven el modern armament que estaven utilitzant contra el “rojos” en període experimental. Nosaltres servírem de conillets d’índies (amb el plaer i alegria de l’invicte i patriota “caudillo” i la seua parròquia) per a preparar la imminent guerra mundial que esdevindria. Quan venien els alemanys al poble eren tractats com uns déus. Els feixistes els devien a ells la victòria. Però també ho agraïen els més necessitats perquè les dones els rentaven la roba i guanyaven així alguna cosa de diners.
No cal dir que després de l’ocupació era d’obligat compliment anar a missa i al confessionari almenys tots els diumenges. Quan ocupaven una poble o ciutat important se celebrava una manifestació de joia amb banderes i balcons engalanats, i si algú no engalanava el seu balcó era multat. També era obligat anar a la manifestació i cantar després el “Cara al sol” amb el braç ben alt. Així fou la primera etapa d’opressió, quan els feixistes es donaren un primer respir de satisfacció a costa de quatre innocents. Com ells deien, després ja tornarien els que se n’havien anat, els “peixos grossos”. Però com és normal l’alegria per “l’alliberament” només la compartien els feixistes més acèrrims, doncs la immensa majoria del veïnat tenia als marits o fills al front de la República sense cap tipus de comunicació possible. Amb eixe sofriment tan gran, calculeu amb quina alegria podrien anar a les manifestacions que ens imposaven si tenien el cor a l’altra banda pensant en els seus. De tant en tant arribaven noticies d’ells a través dels que queien presoners. Però també hi hagué qui se’n passà a les files feixistes, encara que foren molt pocs. A l’Auxili Social servien xiques joves compostes amb mig uniforme blanc, i a qui els infants anomenaven “señoritas”. Era preceptible resar abans de les menjades i cantar el “Cara al sol” en acabar. Quan algun xiquet era massa entremaliat, com és normal, hi havia un rector que li deia: “¡A ti te mandaremos a Rusia!” i d’aquesta forma anaven inculcant a la joventut l’odi contra la potència de l’est. Sense cap dubte aconseguiren amb els seus procediments engendrar aquest odi contra un enemic que només existia en la seua imaginació, creant així una generació amb la mentalitat totalment manipulada.
Els mesos passaren i finalment arribà el final d’aquesta guerra que tants estralls havia ocasionat. Però encara ens tocaria presenciar espectacles vergonyosos a mesura que arribàvem els que estàvem al front o se n’havien anat davant l’arribada dels feixistes. La repressió fou horrible. La guerra acabà els darrers dies del mes de març de 1939, encara que l’aparell feixista donà l’últim part de guerra el dia 1 d’abril amb les paraules següents: “Las fuerzas nacionales han ocupado el último reducto, la guerra ha terminado”. Efectivament la guerra a les trinxeres acabà a finals de març, però la guerra en forma de repressió duraria molts anys més amb execucions, pallisses, presons, robatoris i fam. Els falangistes muntaren a Santa Magdalena un retén en la capella vella de l’església. Anaven per parelles amb el seu uniforme de camisa blava, boina roja i fusell a rebre els trens que arribaven per si de cas venia algun “roig”. Els soldats derrotats de la República foren els primers en arribar. Sense deixar-los entrar a les seues cases eren conduïts a l’Ajuntament. Una vegada allí els falangistes i una parella de la Guàrdia Civil els escorcollaven i regiraven l’equipatge, del qual agafaven el que volien. A continuació pujaven a Secretaria i els feien lliurar els diners. Quan arribava algú que s’havia distingit pels seus ideals en major o menor mesura, el feien passar a la Sala de Sessions i el sergent de la Guàrdia Civil li prenia declaració. De la mateixa forma feien amb els que no gaudien de la simpatia de les viudes de les víctimes del Comité o d’algun dels falangistes. Prèviament aquestos, amb el metge Luis Saiz Blanco en cap, confeccionaren una llista amb tots els que estaven al front o se n’havien anat del poble, fent constar els càrrecs reals o ficticis que se’ls imputava. Si algú tractava de defendre’s negant els càrrecs dels quals se l’acusava l’apallissaven i el tancaven a la capella vella de l’església. A qui no se li acumulava cap càrrec, fora d’esquerres o de dretes, se l’enviava a un camp de concentració d’on necessitava avals per poder eixir. En funció de la persona que es tractés no resultava feina fàcil aconseguir aquestos avals.
Els que arribaren dies més tard ja no hagueren de tornar a eixir del poble, a no ser que estigueren prejutjats. Després de passar pel sedàs falangista se n’anaven a llurs cases. Els que s’havien evacuat fugint de l’arribada de les tropes feixistes també anaren arribant. Alguns d’ells tornaven en carro portant gallines, conills, arròs, farina… però una vegada ací se’ls ho furtava tot per a mantindre l’Auxili Social. El panorama que veien les famílies en arribar feia por: els diners que duien no tenien cap valor, els furtaven els queviures davant de la Guàrdia Civil, i arribaven a llurs cases i les trobaven completament saquejades. Però el diumenge tots a missa, i en eixir a cantar el “Cara al sol”. Per si tot açò no era prou, l’espectacle es tornava més denigrant encara quan arribava alguna de les viudes dels membres del Comité o propers. Quan sabien que n’arribava alguna, eixa “gent de bé” feia córrer la veu com la pólvora. Si venien en tren, abans d’arribar a la carretera ja estaven esperant-les les viudes de les víctimes del Comité i altres dones per a rebre-les a colps de peu. L’espectacle s’allargava fins a la plaça amb tots els infants mirant i la Guàrdia Civil consentint. I si arribaven per carretera rebien el mateix tracte. Als homes que tenien alguna responsabilitat en canvi, no se’ls agredia pels carrers. A l’Ajuntament es passava revista i el sergent els prenia declaració. A continuació era el presumpte perjudicat qui tenia carta blanca per a qualsevol tipus d’agressió. Els que major responsabilitat tenien passaven després a l’estança del jutjat, que feia les funcions de presó. Un home anomenat Sebastià Aicart, de malnom Xanet, temorós de les represàlies que pogués patir passà de llarg i se n’anà al Prat de Llobregat, on tenia diverses amistats. Però a per ell se n’anaren Ricardo de Pavia i Ramonet Marín Borinot, que acudiren a la caserna de la Guàrdia Civil de la localitat a denunciar-lo, on fou apallissat. El mateix tracte rebé Pasqualet Ferrero, que junt amb el primer fou conduït de retorn al poble. Així doncs ja estaven tots el “rojos” amb major, menor o cap responsabilitat tancats a la presó, i amb no pocs cardenals al cos per les “carícies” rebudes. Els feixistes estaven ben satisfets d’haver-se pogut venjar amb escreix de les conseqüències que la rebel·lió tingué al poble, així com per haver guanyat ací el Front Popular.
Persones afusellades al poble pels franquistes:
· Manel González, Forner
· Vicent Martorell
· Domingo Marín, Mingo
· Sebastià Aicart, Xanet
· Pasqual Axell, Ferrero
· Leonardo Sais Fernández
· Manel Prunyonosa, Llorenset
· Hilari Xeto Marín
· Manel Xeto Marín
· Josep Sospedra, Sarahuells
A més a València fou afusellat Ramon Àngel Prunyonosa, comandant d’aviació, pel delicte d’haver sigut lleial a la República.
Caiguts al front defenent la República:
· Manel Serrat Bou
· Vicent González (de Vicent Mono)
· Blai Beltran Beltran
· Vicent Serrat Pedra
· Josep Enric Prunyonosa Aicart
· Baptiste Bou Sospedra, Tramusseret
· Francesc Bou Esbrí, Regina
· Vicent Xeto (de Vicent el sereno)
· Pasqual Marçal Cervera, Canari
· Baptiste Segarra Zallardà
· Vicent Sospedra Sospedra (fill de l’estanquera)
· Joan Josep Sospedra Lluch
· Baptiste Baiarri Bou (de la peniscolana)
· Baptiste Vives Cervera, Fogases
· Emili Molla Marín
Baptiste Marín Bonet fou fet presoner pels feixistes, i després morí lluitant al front defenent el franquisme.
Desaparegueren defenent la República Manel Pegueroles Amela i Josep Palomo Esbrí.
Agustí Bou Esbrí i Emili Prunyonosa Aicart moriren per malaltia als camps de concentració francesos.
Als camps de concentració alemanys moriren executats Victorià Sospedra Lluch, Ricard Marín (de Joaquim el sereno), August Aicart i Manel Belles.
Si a aquesta llista de baixes –conseqüència directa de la guerra– li afegim els morts pels fets del Comité –conseqüència de la rebel·lió feixista– tenim un total de cinquanta-dos persones mortes: el trist balanç que aquest poble ha d’agrair-los als botxins que, sota el nom de “patriotas españoles”, triaren un 18 de juliol per sembrar el terror, la mort, l’odi, les revenges, violacions, pallisses, la presó, la fam, la tuberculosi i l’estraperlo. I per únic motiu, enderrocar la República que el poble havia triat en democràcia. Pactaren amb l’Alemanya nazi i l’Itàlia feixista per aconseguir el poder que les urnes els negaren, encara que fos a costa de tan d’horror. Els noms de Franco, Goicoechea, March i tants d’altres passaran a la història com a sinònims d’assassins perquè pel seu “glorioso alzamiento nacional” només a Santa Magdalena hi hagué cinquanta-dos assassinats, sense tenir en compte als que més tard moririen de fam.
I l’obsessió feixista continuava. Com a rebuda per a qui tornàvem del front o havien fugit, posaren uns cartells a les entrades del poble (al carrer d’Alcalà i a la façana de casa el Rull) que deien així: “Por aquí pasaran como borregos los que no querían a Franco”. Era tan gran la set de repressió que el tio Ximet l’embassador fou tancat a la presó de Benicarló només pel fet de ser republicà. No se li tingué en compte que, encara que sogre del president del Comité, fou promotor de la revolta que el derrocà. Tampoc féu d’atenuant la seua avançada edat. Fins que no estigué a punt de morir no el deixaren lliure perquè visqués els seus darrers dies a casa. Sacaries Calduch fou alcalde del poble quan es derrocà al Comité, i sota el seu consentiment s’assassinà a llurs membres. En aquells moments corregué un risc molt seriós com a responsable dels fets, però ni això li serví com a atenuant a l’hora d’enviar-lo a la presó de Benicarló. No isqué d’allí fins que emmalaltí. Joan Baptiste Pavia, Pubill, era un home conservador, catòlic, i cacic d’una reduïda tertúlia d’homes de semblant edat. Però per aquelles coses que té la vida la guerra l’agarrà al bàndol republicà. Tenia una hisenda respectable i una economia molt sanejada, sent l’enveja dels seus enemics polítics. A més era cosí de Queremon Pavia, cacic de les dretes que fou assassinat pel Comité junt amb la dóna i un dels fills. Com a resultat de tot acabaren acusant a Pubill de tot un seguit de delictes dels quals era innocent, entre ells que fou qui ordenà els excessos dels que era responsable el Comité. La repressió caigué sobre ell i fou condemnat a mort, encara que temps després uns amics de Castelló influïren perquè se li commutara la pena per trenta anys de presó. Tot fou fruit de l’enveja i la mala fe, però se n’aprofitaren de l’ocasió per anar a per ell. Finalment isqué en llibertat als pocs anys, com tots aquells que no havien comés cap delicte.
Una altre cas fou el del metge En José Ferreres Roso, que vingué al poble a instàncies de l’Ajuntament de la República. Encara que d’idees conservadores patí la recança que l’altre metge, En Luis Saiz Blanco, sentia cap a ell. Aquest darrer, que vingué com a metge de les dretes, es guanyà la confiança del Comité fent-los la gràcia i ensenyant-los un carnet de militant del “Partido Socialista Obrero Español”. El cap del Comité li consentia totes les lloances i acabà per nomenar-lo cap de Sanitat. José Ferreres Roso fou postergat llavors en segon lloc i se n’anà del poble (la principal raó per la qual el deixaren de banda fou que el Comité pretenia fixar la seua seu a casa del Pubill, i Ferreres era casat amb la filla). Una vegada acabada la guerra Saiz, que havia format la Creu Roja Internacional com a gran antifeixista que deia ser, féu tota classe de jocs bruts i es tornà feixista com el que més. Dirigí tota la repressió que patirem, i anà en particular contra Ferreres només pel “delicte” de contraure matrimoni amb la filla de Pubill. Ferreres estigué molts anys a la presó. Quan isqué, Saiz s’encarregà una altra vegada d’amargar-li la vida i no li donà mai un poble fix on exercir la professió, havent d’anar d’un poble a un altre durant molts anys. A casa del Pubill s’establí la Guàrdia Civil durant molts de temps com a represàlia, encara que al poble tenien la seua pròpia caserna.
No podem continuar explicant cas per cas tot el que passà, perquè no acabaríem mai. Tots aquells que foren jutjats per rebel·lió militar i condemnats a mort eren innocents: tenien com a únic “delicte” el seu vot al Front Popular. Per això temps després se’ls commutava la pena, a alguns per trenta anys (encara que després eixien als cinc ó sis anys) i a d’altres per dotze (que eixien més prompte). Era vox populi que el sergent de la Guàrdia Civil, anomenat Sancho, deia als feixistes: “Traedme denuncias, no importa que sean falsas”. I els feixistes li responien, implicant-se així en tots aquells crims. Els caps locals i nacionals de la repressió ho necessitaven perquè les denuncies servien de guardaespatlles sense sou del franquisme. Eren la justificació del genocidi.
Als soldats republicans que una vegada acabada la guerra tornaren de seguida a l’Estat espanyol (després d’exiliats a França o més lluny) els tancaren en camps de concentració. Solien ser places de bous, on el tracte era inhumà i menjar quasi un luxe. Per poder-ne eixir necessitaven uns avals signats pel cap de la falange, el rector, l’alcalde i el comandant del post de la Guàrdia Civil de la localitat d’origen. El que més valor tenia era el del cap de la falange, doncs sempre procuraven posar a algú que fos inflexible. Eixos avals eren molt difícils d’aconseguir encara que els pares de l’encausat foren de dretes. Normalment passaven mesos i mesos de maltractes i fam sense que arribara el desitjat aval. Hi hagué un cas en què una dona anava totes les setmanes a veure el marit al camp de concentració. Encara que de lluny, es parlaven, i el marit sempre li demanava l’aval per poder eixir d’aquell cementiri de vius. Un dia la dona li ho digué clarament: el cap de la falange només li’l signaria si es deixava violar. Aquell pobre home, desesperat, maleint, i posant-se les mans al cap no pogué fer més que dir-li: “Dus-me l’aval”
Els detinguts a Santa Magdalena per fets delictius ocorreguts durant el temps que governà el Comité (acusacions que podrien ser discutibles) foren executats a la presó de Castelló. Els altres detinguts restaren al poble fins que se’ls endugueren a Benicarló, temps durant el qual alguns foren objecte de pallisses inhumanes i horribles. Era habitual pegar-los amb calces plenes d’arena. Un dels que més es distingiren en dit afer fou Ramonet de Borinot, l’alguacil, que ja de jove estigué a la Model de València per haver deixat a un veí anomenat Miquelet quasi mort a colps al camp. I també un altre dia anaren els fills de Sacaries a dur-li el menjar a son pare i aquest, amb la veu pausada que tenia, els digué: “el vostre pare avui no pot menjar, ja en té prou amb la pallissa que li ha pegat el senyor Ricardo Pavia”. És impossible recordar totes les malifetes comeses pel feixisme. A qui l’afusellaren prompte acabà de patir, però d’altres passaren anys i anys a la presó amb un ranxo que ni els porcs se l’hagueren menjat. I si no se’l menjaven, els tancaven a les cel·les de càstig. Les seues dones i fills menuts els havien d’enviar un paquet de menjar totes les setmanes per poder sobreviure, encara que fos de moniatos. I qui no rebia res no feia altra cosa que morir d’inanició. Hi hagué joves tan desnutrits i amb tant de patiment que els seus cabells emblanquien prematurament. Un altre que quan vingué al poble estava mig atordit de tant de patir fou José Beltran, el pinxe, a qui la fi de la guerra l’agafà per Extremadura. Allí el tancaren a un camp de concentració muntat entre carrascars on totes les nits se’n fugia algú. Al matí següent quan comprovaven el nombre de fugits, els feien formar i de cada dèu en treien un. Quan acabaven se’ls enduien i feien sonar la metralladora. I d’aquesta forma un dia sí i l’altre també.
El convent de Benicarló fou la presó de tot el Baix Maestrat. Bé al poble, bé a l’horta, allí s’acomodaven mares, esposes o filles dels empresonats per tal d’atendre’ls millor. També feien algun jornal a l’horta o com a serventes, doncs la fam apretava. Tot i així hi havia més ofertes que demandes de treball, i no totes trobaven aixopluc. Avui dia al petroli l’anomenen Or Negre, però llavors l’Or Negre eren les creïlles, els moniatos, i fins i tot un tros de pa. Demanaven per ells uns diners que la gent no tenia, i es recorria a tota classe d’immoralitats. Hi hagué un llaurador anomenat tio Carrasco que, aprofitant-se de les circumstàncies, facilitava menjar a dues xiques que tenien a son pare allí tancat a canvi de violar a la major. Però li deia “a mi la que em fa goig és la teua germaneta”. Un dia es posaren d’acord les dues germanes perquè els posara sa casa al seu nom a canvi de que la germana menuda es deixes violar. Però aquell dia estaven les dues preparades, i quan vingué l’home li donaren una empenta escales avall d’on se l’hagué d’endur una ambulància a la clínica. I és que la guerra també tingué moltes tragicomèdies.
A tots els que fórem combatents de la República i havíem quedat en llibertat ens feien anar totes les vesprades, entre dues llums, a la caserna de la Guàrdia Civil a passar llista. Però… i els milers de feixistes que assassinaren en nom de “Cristo Rey” a mesura que ocupaven pobles i ciutats? Qui els feia passar comptes? O ells no s’havien tacat les mans de sang quan mataven en nom del seu déu? No tracte de defendre els comités, tots sabem que assassinaren i cometeren actes delictius. Però també tots, feixistes i demòcrates, sabem que els comités es formaren quan el Govern de la República es veié obligat a armar al poble per a defendre un règim democràticament constituït contra la revolta feixista. I eixe poble armat, inculte, ferit, que sabia que a la zona facciosa regnava el terror i la mort, que els feixistes violaven i assassinaven com volien, que a les dones republicanes se les feia beure oli de ricí i se les tallava el cabell al zero… eixe poble va cometre excessos que el Govern de la República reprimí en la mesura de les seues possibilitats. Però a la zona facciosa les matances i abusos les organitzaven els agents de “l’ordre” amb el vist i plau de les autoritats civils, militars i eclesiàstiques.
Ara ja tenim la guerra acabada i la classe opressora del poble asseguda a la seua poltrona, a pesar d’estar-hi a costa de milió i mig de morts. Ja tenim els noms de places i carrers canviats per d’altres que la història jutjarà, doncs el poble ja ho ha fet. Tenim un règim feixista que ha ignorat els drets humans, nascut de la mort, que per poder viure ha hagut de matar constantment. Tenim un règim que per aconseguir els seus xerecs objectius no va dubtar en utilitzar, a través dels cacics, als seus incultes correligionaris per a signar denúncies i més denúncies contra els “rojos” amb l’única finalitat de tindre a tothom implicat i justificar-se ell mateix. Ja està l’opressió en marxa, els més implicats afusellats i aquells qui els seguien a la presó pel delicte de “auxilio a la rebelión”. Hi ha uns tercers en llibertat però amb pèssims informes policíacs (que obraven en mans de la Guàrdia Civil i del Govern Civil de Castelló), controlats fins i tot per la nit quan la Guàrdia Civil, acompanyada pel sereno, tocava a la porta per saber si eren a casa.
Però encara amb la guerra acabada romangueren aquells braus homes que no es resignaven a lliurar-se a les mans del seus botxins, i se n’anaren a la muntanya on vengueren cara la seua derrota. Els maquis foren el malson de la Guàrdia Civil durant molts mesos. Se subministraven a les cases de camp i masos, i per les nits anaven als pobles a endreçar-se. A Catí es presentaren el dia que es cobrava la contribució i s’endugueren tots els diners recaptats. Perquè no se’ls facilitara cap recolzament s’ordenà als masovers que denunciaren de seguida la seua presència, cosa que es resistiren a complir per por. Però a la Guàrdia Civil, que tenia pànic als maquis, els era més fàcil acabar amb els masovers que amb ells, i per a difondre amb l’exemple una nit n’assassinaren a sis a la cuneta de la carretera entre Càlig i Benicarló.
I ara vingué la guerra de la fam. Qui no se’n recorda d’aquella lluita quotidiana amb la que ens tocà viure? Quan menjar era un delicte començaren a repartir vals a l’Ajuntament per aconseguir una misèria de pa (per anomenar-lo d’alguna manera), i el rebombori que es formava a la cua era monumental. El problema era que mai hi havia vals per a tothom, i cada dia sempre es quedaven els mateixos sense pa. Fins i tot en eixe aspecte hi havia privilegis. Com era d’esperar hi havia crits i sarabastalls. Però una vegada més sempre eren els mateixos els que imposaven la seua llei. En aquest cas era la mà del tio Ramonet de Borinot, l’algutzir, qui es treia la corretja i s’unflava a donar colps a les “rojes”. Més avant ho distribuïren millor i el poc que donaven era per a tothom (encara que només hi hagués per al desdejuni). Com s’havia d’eixir del pas d’alguna forma, se solia anar a les hortes de Peníscola o Benicarló per intentar aconseguir que algú et fes el favor de vendre’t creïlles, moniatos o blat per a fer sèmola a preu d’or. Si tenies la sort d’aconseguir alguna cosa havies de tornar al poble per camins veïnals o camp a través, tractant d’evitar així que la Guàrdia Civil et furtara el que dugueres. Els hortolans explotaren durant aquells anys els seus privilegis d’una forma desmesurada. Hi havia qui no volia vendre res a canvi de diners sinó bescanviant-ho per oli, arribant a demanar quilo d’oli per quilo de creïlles. La gent se n’anava fins i tot a Sant Carles a per arròs, blanc o amb corfa, amb diners o a canvi d’oli, el que implicava fer el recorregut per camins veïnals i amb molt de compte tot fugint de la Guàrdia Civil. I és que el que tenia diners o oli aconseguia eixir del pas amb més o menys picardia, però… i qui no tenia ni una cosa ni l’altra? Molts matrimonis vells i desemparats es moriren de fam. Moltes viudes de guerra amb fills menuts no podien anar al tros i sucumbien en mans d’aquells qui prenien l’estraperlo com un negoci. Amb tantes privacions, amb tanta fam, no va tardar en aparèixer la tuberculosi, el poll verd, i tota classe de desgràcies. Allà on hi havia xiquets tothom passava fam i necessitats encara que estigués el pare. Els jornalers veien que per molt que s’esforçaren només arribaven a guanyar una pesseta, i tan aviat com els fills tenien vuit o nou anys intentaven col·locar-los a algun tros a treballar a canvi de la seua manutenció. Però encara així eren afortunats doncs hi havia dones amb fills menuts i el marit a la presó que, setmana rere setmana, mes rere mes, any rere any, havien d’anar a la presó a dur un paquet amb menjar per tal que l’home pogués sobreviure. Era la guerra de la fam, i els pares veien amb esglai com els seus fills i ells mateixos aprimaven fins quedar-se als óssos. Una de les cases on més fam es passà fou la de Maria la germana de Pavet, amb una filla de dotze anys i una fill de nou. El marit, Francesc el de Remundo va combatré amb l’exèrcit republicà i estava exiliat a França. Ella treballava a la fàbrica de crin on el jornal no arribava ni per al desdejuni. Hi havia nits que, per no anar-se’n al llit sense sopar, menjaven garrofes. Finalment s’arriscaren i pel Portus entraren a França, on era el marit.
L’estraperlo es convertí en un negoci quasi legal. Qui l’exercia sabia que amb suborns podia treballar més tranquil·lament, i se subornava els maquinistes, els conductors de tren, i fons i tot al cap de l’estació de Benicarló (que s’anomenava Manzanaro). Com era tan gran la demanda de vagons degut al mal estat de molts d’ells pels efectes de la guerra, aquest darrer reunia a tots els exportadors i feia una subhasta, fent aparentar així que els vagons anaven plens de productes de lliure circulació quan en realitat s’omplien de creïlles, farina, arròs i oli. Manzanaro era un “camisa vieja” que sabé aprofitar molt bé la seua condició de falangista, i els exportadors estraperlistes l’adoraven. Encara que els costara molts diners aconseguir un vagó, era molt difícil que aquest no arribara a la seua destinació. Els feixistes no intervingueren l’aire però va faltar molt poc. En aquest afer hi ha moltes coses dignes de recordar. A l’estació de França de Barcelona anaven estraperlistes i particulars (també de Santa Magdalena) amb oli. En una dependència de l’estació els agafaven l’oli i en una altra el donaven la farina, alhora que la policia rondava per allí. Això, però, no volia dir que en pujar al tren no els prengueren la farina, i llavors el negoci dels estraperlistes era redó. La farina tornava al lloc d’on havia eixit. Hi hagué molta gent d’ambdós sexes que s’hi dedicà, tant treballadors de Renfe, com dones que tenien els seus marits empresonats. Com sempre s’hi corria el risc que les autoritats trobaren i confiscaren les mercaderies les dones joves jugaven amb avantatge, doncs els caps d’estació els les amagaven i aquestes els ho havien d’agrair d’alguna forma. Fins i tot s’embrutien els Guàrdies Civils, que per certa quantitat de diners seien al costat dels xofers dels camions per acompanyar-los a la seua destinació i que no foren registrats durant el trajecte.
Però els llauradors no passaren fam a pesar de tindre tots els productes intervinguts per la fiscalia, doncs feta la llei, feta la trampa. Quan duien el blat a moldre ja sabien que els descomptarien una considerable quantitat, i per això n’ocultaven prèviament una part que podien moldre amb unes maquinetes que tenien. Amb l’oli hi havia més problemes perquè la fiscalia es presentava a les almàsseres sense previ avís tant de dia com de nit. Fins i tot s’atreviren a pegar a la gent, doncs la majoria havien format part de la “División Azul” i aconseguiren el treball per tràfic d’influències. Encara així els molins se les sabien totes i feien trampa. Tenien dues llibertes: una en regla i a disposició de la fiscalia, i una altra amb totes les martingales fetes per complaure al llaurador. Tal i com estava l’ambient l’oli s’havia d’amagar ben amagat. A casa s’ocultava al galliner. Férem un forat al mig i hi col·locarem una alfàbia de dotze a quinze arroves plena d’oli. Cadascú es defensava com podia. Era una lluita continua per combatre la fam. De fet, i com hem comentat abans, la tuberculosi ja havia fet acte de presència als més febles, i els sanatoris havien començat a funcionar. Un vegada més hem de nomenar els presos, que morien de fam si no rebien menjar cada setmana alhora que les seues dones veien impotents com els seus fills creixien esquelètics de tanta misèria i tan poca caritat. I el més greu era que estaven a la presó per una signatura estampada pels encarregats de l’opressió. On era la caritat cristiana de la que blasonaven i feien senyera? El Govern de Madrid tenia bones relacions amb Argentina i aquesta li venia blat. Però els vaixells mai arribaven ací perquè es desviaven a ports alemanys com a recompensa per l’ajuda rebuda durant la guerra.
L’Estat espanyol no anà a la guerra junt a les potències feixistes perquè encara estava dessagnant-se i amb les presons a vessar. A canvi envià una divisió de voluntaris. De Santa Magdalena anaren dos. U d’ells era Masiano. L’altre era Xerpa, caporal de cavalleria, que malvenia l’ordi i quan l’agafaren li donaren a triar: presó o “División Azul”. Teòricament aquesta divisió estava formada per voluntaris, encara que la selecció es feia de la següent forma. Feien formar a la tropa i el caporal els feia un discurs patriòtic enaltint les virtuts de la Falange per la seua lluita contra el comunisme. En acabar, deia: “el que no quiera ir a luchar contra el comunismo, que dé un paso al frente”. I evidentment, qui s’atrevia a eixir ja sabia a què s’exposava.
Una altra cosa que els feixistes veien amb mals ulls era que els “rojos” llegiren el diari. Ells sabien que totes les noticies que duia eren mentides prefabricades i no volien que fores conscient de la manipulació. Segons portava el diari l’Estat espanyol era una bassa d’oli, quan en realitat continuaven les execucions als patis de les presons a pesar dels llargs anys transcorreguts des de la fi del conflicte. Deia que els aparadors de les tendes de Madrid eren plens a vessar d’entrepans i llepolies, però la fam i el terror continuava. I a nivell internacional, la versió oficial deia que les potencies de l’eix infligien greus pèrdues als aliats i que els submarins alemanys eren el terror de les naus adversàries. Els diaris sempre deien el que al franquisme li hagués agradat que fos, però eixa no era la realitat. A través de les emissores estrangeres ens podíem fer una imatge del que realment estava ocorrent. No obstant, encara així havíem d’anar amb cura. Era un delicte dir la veritat. Eixa era la seua política: emmordassar la llibertat d’expressió i fer créixer els joves en la mentida. I per descomptat que ho han aconseguit després de tants anys.
Ací es llegia el Levante, al qual anomenàvem “tomba vaixells”. A pesar de les victòries que li mereixeren el malnom, un dia arribà el setge d’Stalingrad, després del qual Alemanya decretaria quatre dies de dol. Més tard arribaria el desembarcament aliat a Normandia. Allí es tornarien a enfrontar una vegada més, després de fer-ho al desert de Líbia, el Mariscal Montgomery i el Mariscal Rommel, ambdós tremendament valents. Alguns militars alemanys, en adonar-se’n de la impossibilitat d’aturar aquest desembarcament, intentaren pactar a esquenes de Hitler per tal d’evitar més vessament de sang. Però aquest se n’assabentà dels plans i els afusellà a tots. A tots excepte a un, doncs entre ells estigué el Mariscal Rommel. Hitler en reconeixement als seus mèrits li donà a triar entre ser afusellat com un traïdor i suïcidar-se i ser considerat com un mort en campanya, rebent així la seua viuda els seus honoraris. Optà per enverinar-se. A Itàlia ja ocorregué una cosa pareguda quan un grup, entre els que es trobava el Comte Ciano (gendre de Mussolini), intentà pactar amb els aliats i fou afusellat. Però tots aquestos esdeveniments bèl·lics no eren difosos per la premsa espanyola, i l’únic que ací observàvem eren cares llargues entre els falangistes més implicats. Si no havien fet res de bo, res de bo podien esperar. Però finalment tot quedà en un ensurt. En acabar la guerra es reuniren a Postdam Roosevelt, Churchill i Stalin i acordaren, entre altres coses, fer desaparèixer els règims imposats per les armes. Però poc després Roosevelt morí i fou substituït per Truman, i augmentà la tensió entre l’URSS i EEUU. L’Estat espanyol es convertí llavors en una espècie de colònia d’EEUU (tal i com ho continua sent), i de fet no hi havia ningú millor que el franquisme per defendre la seua política anticomunista.
El franquisme necessitava crear un aire d’honradesa per fer oblidar totes les seues malifetes, i començà a fer veure els russos com a salvatges. Una de les moltes mentides que contaren fou que havien afusellat a tots els presoners de la “División Azul”. La realitat vingué un anys més tard a bord d’un vaixell. L’URSS dugué de tornada a l’Estat espanyol a tothom qui volgué, doncs molts d’ells ja eren casats amb dones russes i havien refet la seua vida. Aquest vaixell atracà al port de Castelló, i les autoritats bloquejaren tot el trajecte que conduïa fins el moll per a què ningú pogués parlar amb ells. Una altre trist episodi fou la retirada de la selecció espanyola d’un campionat mundial de futbol. Havia d’haver jugat contra l’URSS i decidí no participar per tal motiu. Anys més tard, en canvi, si que es disputà un partit amb un equip rus que vingué. Marcelino marcà llavors el gol de la victòria, i el seu nom se l’aprengueren fins i tot aquells que no havien vist mai un baló de futbol per tal de dir que havien vençut a l’URSS (en alguna cosa).
Ha quedat patent que amb una dictadura poden fer créixer a un poble al seu gust, i la fórmula no és cap altra que aniquilar al contrari sense cap pietat, llevar els llibres, i fer bona la teoria de Millan Astray: “Abajo la cultura y viva la muerte”. La falsedat del règim arribava fins i tot a l’hora de convocar les seues pròpies “eleccions”, tal i com feren diverses vegades. Per endavant venia l’ordre de qui havia d’eixir… quina sorpresa.
Una altre esdeveniment del que féu senyera el règim fou la mort de José Antonio Primo de Rivera. Quan el Govern de la República el detingué hi hagué intents de negociació amb la part facciosa per canviar-lo per un fill de Largo Caballero que havien fet pres. Hi hagué un rumor que deia que Franco mai tingué massa interès per aquest canvi. La veritat és que aquest mai volgué que ningú li fes ombra. Això sí, de les seues restes mortals féu estendard i el taüt fou dut al muscle des d’Alacant fins al “Valle de los Caídos”, sense parar de dia ni de nit, amb ciris i una gran multitud que pregonava les virtuts del seu màrtir. El cert és que hi ha diverses versions sobre aquest fets. Es diu dels seus partidaris que tenien intenció de rescatar-lo enviant-hi un escamot, i que també volgueren subornar al cap de la presó amb uns tres milions de pessetes –que Franco no estigué disposat a pagar. Fos com fos, finalment Primo de Rivera acabà descansant en una magna mansió construïda pels presos “rojos” a canvi d’un plat de llenties, on el capital invertit isqué de les denúncies que feia la fiscalia i de les mercaderies intervingudes a un poble que vivia en la pobresa. A cada localitat hi havia sempre algú encarregat de presentar les denúncies a la comandància provincial, a canvi del qual rebien un tant per cent. A Santa Magdalena qui s’hi dedicà no respectà a “rojos”, blaus, parents o amics. El seu nom, Ricardo Pavia.
Un dels noms “bonics” que utilitzà el franquisme fou el de “Hermandad de Labradores y Ganaderos”. Teòricament es constituí per accedir als avantatges amb què l’Estat volia afavorir els llauradors: préstecs a interès reduït, nous pous, millores a les finques, plantacions d’oliveres i ametllers… La realitat és que només uns pocs se’n beneficiaren d’aquestes ajudes. Uns pocs privilegiats per als quals s’havia creat la “Hermandad”, i dels quals la resta no érem ni cosins.
Per unes coses o altres arribà un dia el desacord entre els propis falangistes i es formaren dos bàndols, la qual cosa donà lloc que deixaren respirar un poc als “rojos”. Com hi havia dos cafès es formaren dos balls, però tot i així el poble anà agafant un aire més harmoniós. Les diferències entre ambdós bàndols només venia del fet que uns creien tindre més mèrits que altres. El grupet més actiu dels dos considerà un dia que el secretari de l’Ajuntament estava de part dels altres. Com que entre ells hi havia un excombatent de la “División Azul” es pensaven que amb eixe mèrit no els passaria rés. Una nit anà aquest i amenaçà el secretari amb una pistola, però s’equivoca i es passà uns quants mesos a la presó. El seu nom Vicent Bonet, Xerpa. Els dels companys Canari, el Carter i Milio el Roig. Amb tot els anys anaren passant i les formes de viure normalitzant-se. No s’obligava a anar a missa i la fam només era un trist record. Els presos tornaven a les seues cases, encara que fou sota un rigorós control de la Guàrdia Civil. De fet aquest control tant dels convictes com de tothom amb antecedents duraria fins la mort del dictador. D’aquesta forma ens tenien controlats, i d’haver-se produït algun moviment contra el franquisme ja sabien on havien de dirigir els fusells. A qui consideraven més perillós el feien acudir a la caserna de la Guàrdia Civil i li donaven un repàs de procedència alemanya, que consistia en colpejar-lo als peus. La víctima no deia res per por, però tard o d’hora s’acabava sabent. I així passaren els “quaranta anys de pau” amb els quals han pregonat els que han begut del biberó franquista. Amb això, la manca d’honradesa, l’estraperlo autoritzat i la corrupció: el cas Matesa, l’oli provinent de l’estraperlo (del qual només s’hagués pogut saber alguna cosa si no li hagueren pegat quatre tirs a l’únic testimoni), la germana del dictador venent finques imaginaries amb la complicitat del ministres del ram… Quan la dona de Franco entrava a una joieria es posava tothom a tremolar, doncs tenia molt bon gust per agafar les peces més cares però no sabia pagar-les. Tothom qui ha recolzat el franquisme ha pogut furtar. Ha sigut la forma de mantindre la dictadura.
Si en tots aquestos anys ha hagut algun conat de rebel·lia s’ha resolt amb execucions a garrot vil o afusellaments. Fins i tot el Papa s’ha dirigit al dictador demanant-li clemència, però era evident que, d’aquesta, no en tenia. Si n’hagués tingut no s’hagués revoltat aquell 18 de juliol. En la seua consciència ja pesava milió i mig de morts, i no n’anava d’uns quants més. Però tot i així combregava cada dia i de l’església feia senyera. És per eixe motiu que no podia admetre consells de ningú ni que fos del Papa. Ell sabia que era el gran absent del procés de Núremberg. I així s’arribà al 20 de novembre de 1973 amb l’atemptat contra Carrero Blanco, que era President del Govern. Aquella acció marcà d’alguna forma el principi de la fi del totalitarisme espanyol. Encara així el dictador no tingué inconvenient a signar les darreres cinc sentències de mort. Ni l’edat dels condemnats, les peticions de clemència del Papa o les de les potències democràtiques aconseguiren que Franco deixés d’engrossir la llista de les seues víctimes. Totes les nacions feren manifestacions de repulsa i retiraren les seues ambaixades. Com a resposta el franquisme organitzà una concentració de falangistes provinents de tot l’Estat a Madrid, a la Plaça d’Orient, com a acte de desgreuge davant la ingerència de les potències estrangeres als afers interns. Aquell dia fou el darrer que el dictador es dirigí a les masses. Es constipà i ja no en tornà a encertar una. L’intervingueren quirúrgicament dia sí i altre també, però morí el 20 de novembre de 1975 envoltat de trenta-cinc especialistes. Franco mai hauria d’haver nascut pel bé de tothom, tant gent de dretes com d’esquerres. A ell es deu que a tots els pobles de l’Estat hi hagen plaques en honor als caiguts. Si ell i els seus criminals no hagueren protagonitzat aquell colp d’estat, aquestes mai hagueren existit. Són la demostració real de l’orgull, la rancúnia i la manca de misericòrdia del franquisme, que fins i tot marginava els morts. A la creu del nostre poble només figuren dotze noms, quan en realitat n’haurien d’haver cinquanta-dos.
I aquesta és la trista història d’un règim que per a poder viure ho hagué de fer a punta de pistola, deixant furtar als seus partidaris descaradament i implicant-los signant denúncies contra els seus detractors. Un règim que, com tothom sap, nasqué matant, visqué matant, i morí matant.
